L’art déco català és un dels grans desconeguts i aquest llibre traça, per primera vegada, una panoràmica d’un període de l’art, de gran voltatge creatiu, en el context de la Barcelona resplendent de l’Exposició Internacional de 1929. L’estudi té com a pilar central les arts decoratives i es proposa fer un relat des de dins, escoltant les veus dels seus protagonistes, seguint les seves petges, sense descuidar la seva incidència en les arts visuals, l’arquitectura i l’art del reclam. S’analitza l’art déco com el nou estil de la vida moderna d’aquella burgesia, enriquida amb la posició de neutralitat durant la Gran Guerra, amb anhels cosmopolites, tot reflectint la cara més optimista dels anys previs a l’esclat de la Guerra Civil Espanyola.
El Montsià és la comarca més meridional de Catalunya, de vegades la més oblidada i de vegades la gran protagonista de la nostra història. En la història del cinema no ha estat mai un lloc de gran rellevància, però això no vol dir que no sigui important per construir el relat de com van ser els inicis del cinema al nostre país. En aquest llibre fem un recorregut de més de quaranta anys pels pobles d’aquesta comarca, descobrint noms i llocs on es va fer cinema que ni tan sols sabíem que existien. Aquesta recerca constata la importància del Montsià en el relat de la història del cinema de principis del segle xx, ja que hi aporta la seva pròpia idiosincràsia i millora enormement el coneixement dels primers passos del cinema a casa nostra. Disposeu-vos, doncs, a descobrir persones, noms i locals que en moltes ocasions s’han deixat de banda perquè es van dedicar a una cosa tan poc important com el cinema, noms que el pas del temps deixa en l’oblit i que cal recuperar urgentment abans que desapareguin per sempre. Volem que el lector senti aquesta gran il·lusió que va ser el cinema en els seus inicis, descobrint-ne els protagonistes més propers: els locals de cinema dels pobles i les persones que els van posar en marxa.
L’any 1908 se celebren a Tortosa els Jocs Florals en el marc de les festes de la Cinta. Un dels premis d’aquest certamen és el premi oferit per Felip Pedrell al millor recull de cansons y tocades populars d’aquesta regió consistent en una agulla d’or en forma de lira. El treball premiat, presentat amb el lema Cuan lo pare no té pá..., és obra del músic, folklorista i escriptor Joan Moreira i Ramos (Lleida, 1878 - Tortosa, 1951), fundador i director de l’Orfeó Tortosí i de l’Orfeó Montsià, i autor Del folklore tortosí (1934) i Del bon humor tortosí (2012). D’aquest recull no es tenen notícies fins l’any 2013, quan en el curs de l’inventari de l’obra de Joan Moreira, Joan Vidal i Albert Aragonés en localitzen un manuscrit entre els materials conservats per la família Murall-Moreira. Es tracta d’un recull de 43 cançons i tocades populars, amb lletra i música, i en alguns casos acompanyades de breus comentaris, degudament transcrits i comentats pels autors d’aquesta edició, que es pot considerar el cançoner popular de Terres de l’Ebre més antic conservat fins avui.
El vacío como unidad de contrastes. Alejandro de la Sota, Gobierno Civil de Tarragona
Con el análisis del edificio del Gobierno Civil de Tarragona, presentado como lectura crítica de un proyecto construido, la autora profundiza en la relación que la arquitectura puede establecer con el arte. Dicho análisis ofrece, por una parte, una estructura que resulta útil para la lectura de la obra y, por otra, la comprensión concreta de las modalidades de traspaso de un concepto artístico a un proyecto de arquitectura. Se parte de la tesis de que el proyecto de este edificio se puede interpretar como la determinación de una serie de problemas típicos de un proyecto arquitectónico (por ejemplo, la relación con la ciudad o la función), como la confrontación de esos problemas con operaciones típicas de las artes visuales (como la abstracción o la materia misma), a fin de establecer nuevas soluciones arquitectónicas.
Estudis sobre el patrimoni artístic a Catalunya als segles XIX i XX
El món de l’art, i més encara el del mercat, amaga històries tan sorprenents com fascinants, com bé demostra aquest volum que, a l’entorn del mercat, el col·leccionisme i la formació dels museus, vertebra tres temes concrets: en primer lloc, l’anàlisi històrica d’acord amb la tradició acadèmica; en segon lloc, l’estudi i l’apreciació de les col·leccions que fan els conservadors vinculats a la gestió dels museus i, en darrer lloc, el coneixement íntim i directe que mantenen els professionals del mercat de l’art i els col·leccionistes. Són tres formes de mirar, estudiar i actuar en el món de l’art que es relacio- nen i que s’haurien d’enriquir mútuament de manera més normalitzada i constant.
El comerç, l'estudi i la salvaguarda de l'art a la Catalunya del segle XX
Des del final del segle XIX la passió col·leccionista per l’art ha estat molt viva a Catalunya i ha permès, en bona part, el desenvolupament del nostre sistema actual de museus i fundacions. De fet, l’interès pel col·leccionisme ha augmentat tant que avui és una especialitat plenament reconeguda i dinàmica dins el món acadèmic i universitari. Signats per estudiosos de referència en la història de l’art català, els deu articles que formen aquest volum desgranen l’estreta relació entre els antiquaris, els experts, els col·leccionistes i els museus viscuda a Catalunya des de les darreres dècades del segle XIX fins a les acaballes del XX. Ben mirat, l’aportació d’aquesta obra no sols rau en la dimensió històrica que s’atorga al col·leccionisme, sinó sobretot en el fet que, per primera vegada en la bibliografia sobre la matèria, els autors, provinents de la universitat, els museus o el mercat de l’art, estudien el fenomen des de formacions acadèmiques i professionals tan diferents com complementàries.
Josep Tapiró i Baró ha estat un dels artistes més internacionals del nostre art vuitcentista. Les seves aquareŀles foren molt valorades per l’extraordinària versemblança. Altrament, fou el primer pintor peninsular instaŀlat a la ciutat de Tànger de forma permanent. Residí a la seva medina des de l’any 1877 fins al seu traspàs, el quatre d’octubre de 1913. Des d’aquest indret féu un acostament quasi científic a la societat musulmana, cosa que ha convertit la seva obra en un significatiu document testimonial d’un món que estava a punt de transformar-se profundament per culpa de la pressió expansionista europea.
Filmar a pie de aula. Quince años de una experiencia docente en la universidad analiza de cerca casi quince años de existencia del máster en Documental de Creación de la Universitat Pompeu Fabra, desde su nacimiento en 1998 hasta la actualidad, tanto desde dentro (la docencia, la visión de coordinadoras, profesores y alumnos) como a partir de la visión externa de la crítica. Además, compara estos estudios de posgrado con otros existentes en la ciudad de Barcelona y en otros lugares del mundo, algunos de los cuales los toman como modelo reconocido.
Por otra parte, desgrana los frutos que el máster ha ido dando a lo largo de las sucesivas promociones (las películas), relacionándolos con el panorama del cine documental contemporáneo y, sobre todo, con el movimiento de cine de autor catalán, que en los últimos años ha comenzado a tener relevancia internacional.
Para Georges Bataille el arte pertenece a la esfera de las actividades inútiles y desinteresadas que reflejan la “parte maldita” de la humanidad, aquellas cuyo carácter transgresor permiten al hombre reencontrar su soberanía en el tiempo trágico de la creación. Bataille no trata el arte como mera ilustración de un discurso abstracto, sino que lo transforma en desencadenante activo de su pensamiento. Así, por ejemplo, en la obra de artistas como Picasso y Dalí identifica las claves con las que el “espíritu moderno” conseguirá huir del idealismo servil, representado sea por André Breton y el surrealismo ortodoxo, sea por los “cerdos estetas” del “lirismo contemporáneo”. A través del estudio de las revistas en las que Bataille participó, cuyos elocuentes títulos son Documents, Contre-Attaque o Acéphale, este libro analiza el papel del arte dentro de su reflexión filosófica, la cual abarca todas las dimensiones de la experiencia humana: la política, la economía, la religión, el erotismo...
Fotografia en temps de Modernisme
Pau Audouard és, sens dubte, un dels fotògrafs més eminents de la Barcelona de principis de segle, no sols per la qualitat, la varietat i el volum de la seva obra, sinó també per la participació que ell mateix va tenir en els mitjans artístics de la ciutat. Prenent com a fil conductor la seva trajectòria professional, Núria F. Rius desplega una diversitat de temes que passen, sobretot, per l'estudi de la professió de fotògraf —des dels tallers familiars fins a les indústries— i per les relacions artístiques i socials de pintors, escriptors i fotògrafs, però que igualment atenyen aspectes més sociològics, com ara la satisfacció del professional que troba un guanyapà en un ofici nou o el tedi del retratista amb inquietuds artístiques. En definitiva, aquesta primera monografia dedicada a Audouard, rigorosa i amena, representa una aportació cabdal tant per a l’estudi de la fotografia com per a la història de la cultura dels segles XIX i XX.