L'encontre dels seus dibuixos amb el surrealisme francès
L’artista surrealista Remedios Varo va nàixer a Anglès (1908-1963), a la comarca de la Selva, un dels entorns amb més històries de màgia natural i encanteris. Tot i que l’artista catalana va romandre poc temps en aquestes terres gironines, la influència d’aquest context és fonamental per a entendre el seu món. Aquest any, 2013, commemorem el 50è aniversari de la seua mort. El llibre, que és l’adaptació de la tesi doctoral d’Eva Cortès, tracta dels dibuixos surrealistes dels anys viscuts a París i dels primers de la seva vida a Mèxic D.F., on va viure exiliada des de 1942. Remedios Varo va participar en el grup surrealista francès d’André Breton, i la seva trajectòria s’enriqueix i culmina amb un estil propi on es creen harmonies musicals fantàstiques, equilibris impossibles a través de personatges i estranys elements mecànics inventats per a les seves pintures. L’autora, a través d’entrevistes, ha inclòs el parer de persones molt properes a Remedios Varo que la van conèixer i que han tingut un paper molt rellevant en la cultura mexicana: Ida Rodríguez Prampolini, Juliana Gonzàlez, Federico Àlvarez Arregui i Norah Horna. També han estat decisius els testimonis de la seva neboda, Beatriz Varo, i de l’historiador d’Anglès Emili Rams. Amb aquest estudi, Eva Cortès fa una important aportació que ajudarà a difondre el valor i la importància de l’obra de l’artista Remedios Varo, la qual es mereix un espai privilegiat en la història de l’art universal.
La nissaga dels Campeny
Aquest assaig ens invita a resseguir el maridatge entre l'escultura moderna i la mitologia clàssica al fil d'una de les nissagues més il·lustres d'escultors del nostre país: el llinatge dels Campeny. Analitzar-ne l'obra representa fer un interessantíssim recorregut històric i artístic que va de la segona meitat del segle XVIII fins a començament del segle XXI.
De la mà de Damià Campeny, Josep Campeny i Xavier Medina-Campeny, el lector entra en contacte no sols amb la biografia i l'obra d'aquests tres escultors, sinó també amb tres grans corrents artístics de l'escultura a Catalunya: el neoclassicisme, el realisme i la postmodernitat. Tres estils que en definitiva suposen tres maneres diferents d'assumir el llegat de la mitologia clàssica, considerada un sistema simbòlic perenne idoni per a comunicar un missatge actual.
El vaso Savoy es el objeto más conocido de la producción de Aalto. Adélaïde de Caters nos lo presenta como una metáfora metonímica del paisaje finlandés como en “las garrafas de la Vivonne” (Proust), texto en el cual el contenido se convierte en continente, y el agua en garrafa. En cambio, en el vaso de Aalto, el agua endurecida del vaso es el continente que no deja escapar el agua y representa la cristalización de su mundo. Esta representación del mundo se entiende como tendencia a la abstracción (contrario, según Worringer al Einfühlung) que representa la empatía con el mundo. El vaso de Aalto es una representación en dos tiempos de ambos conceptos y reflejan, a su vez, la personalidad del autor.
Un recorregut per la mirada a l'Acròpolis d'Atenes
L’Acròpolis d’Atenes és, segurament, l’edifici més conegut de l’arquitectura occidental. Roger Miralles en fa una historiografia de la seva recepció per part de diversos autors paradigmàtics del seu temps; des de la primera representació coneguda del S. XIV, amb Ciríac d’Ancona, passant per les de Stuart i Revett, Le Roy, Spon, Carrey, Semper o Lambert fins a les més contemporànies de Doxiadis o Martienssen, per arribar a l’actualitat amb la revisió que n’ha fet Bernard Tschumi per al seu museu de l’Acròpolis. La revisió serveix per veure quines eren les preocupacions dels diversos moments històrics que usaven com a pedra de toc l’Acròpolis i quin és l’autor que està més proper a com va ser pensat.
Estudios sobre el reconocimiento artístico
El reconocimiento artístico, pese a ocupar un lugar central en los debates y jerarquías del mundo cultural, ha sido un problema poco estudiado desde el ámbito académico. Con un enfoque sociológico y a partir de ejemplos que van de la escultura clásica al arte contemporáneo, Vicenç Furió arroja luz sobre los agentes y procesos a través de los cuales se construye la reputación del arte y los artistas. La estimación del prestigio y la calidad es un hecho históricamente variable y condicionado por los filtros personales y culturales de quienes emiten este tipo de juicios. Los cánones y los criterios cambian, aunque no de manera caprichosa. Arte y reputación muestra que los valores artísticos son variables y relativos, pero también que responden a dinámicas que pueden explicarse.
L’auge col·leccionista i l’ofici de pintor al segle XVII
Si bé en alguns moments històrics l’art del segle XVII ha estat menystingut per la seva estètica aparentment deslluïda i «decadent», avui podem afirmar sense ambages que aquesta percepció ja no és la dominant. A Pintura catalana del Barroc. L’auge col·leccionista i l’ofici de pintor al segle XVII, Santi Torras presenta una aproximació apassionant a l’obra d’art, la societat i l’artista del sis-cents català. Basant-se en una extraordinària documentació inèdita, l’historiador estudia, en concret, el paper que hi van tenir el quadre, el col·leccionisme, el mercat artístic i el gremi de Sant Lluc dels pintors barcelonins. En definitiva, aquesta és una obra de referència indispensable per comprendre un dels períodes menys coneguts de la història de l’art català.
Las peculiaridades arquitectónicas de la iglesia soriana de San Baudelio la erigen, mediante la relectura a través de las reformas y una espectacular decoración pictórica, en una obra-encrucijada que sin dejar de interrogarnos nos desvela numerosos aspectos de la Alta Edad Media hispánica. En este estudio monográfico se desgranan las vicisitudes por las que ha atravesado este edificio esencial del románico en Castilla: su descubrimiento científico, el arranque y dispersión de sus pinturas, los abandonos y recuperaciones hasta los últimos años. Se analizan con especial atención aquellos aspectos que se refieren a su peculiar estructura arquitectónica de origen taifal, erigida a fines del siglo XI, y se ahonda en el análisis de las pinturas que cubrieron sus muros en el siglo XII, así como su relación con otras obras insignes del románico castellano y con diversos conjuntos pirenaicos.
Abans del segle XVIII, hi ha algun artista conegut pel missatge polèmic de les seves obres, com ho són posteriorment Hogarth, Daumier o Goya? Si bé ningú no dubta del contingut crític d’algunes obres i de la capacitat de l’artista d’atacar, a partir d’aquest segle, a través del seu art, aquesta qüestió semblava menys clara en l’art dels segles XVI i XVII. Aquest llibre tracta de la funció crítica de les arts visuals a l’època moderna, de les obres que contenen una polèmica oberta en contra d’un personatge, una institució o un fet concret. Els segles en els quals els fastuosos programes iconogràfics realitzats pels grans artistes de cort mostraven imatges de triomf i de propaganda política i religiosa, també veieren l’esclat de les guerres de religió i de nombroses lluites i invasions arreu d’Europa. Molts d’aquests conflictes s’acompanyaren d’imatges gens afavoridores de l’enemic. El llibre recull l’existència d’un art combatiu en dates anteriors al segle XVIII i estudia les condicions de producció, difusió i recepció d’aquestes imatges. En quin context sorgiren, què n’explica l’aparició, qui les encarregà, qui les elaborà i amb quin grau de compromís, a través de quins mitjans artístics es difongueren i quines estratègies s’utilitzaren, i, finalment, qui les rebia i quin efecte podien produir, són qüestions que faciliten l’explicació del funcionament d’un episodi de la història de l’art fins ara mai plantejat de manera global des d’una perspectiva europea.
Literatura, música i arts plàstiques
Des de les obres poètiques de Teòcrit, al segle III aC, el gènere de l’idil·li ha anat passant per estadis diversos, fins que, al segle XIX, sofreix un canvi radical, determinat sobretot per la pèrdua del seu carácter bucòlic i idealístic, i s’impregna, amb poques excepcions, del nou carácter realista predominant en la literatura del Vuitcents i principis del Noucents. I no tan sols en la literatura, sinó també en l’àmbit de la música i el de les arts plàstiques. Per iniciativa de l’Aula Carles Riba, s’han aplegat nou especialistas de diversos àmbits de la cultura catalana per endinsar-se en l’estudi d’un gènere que compta amb molt poca tradición de recerca a casa nostra. Els treballs recollits en aquest volum permeten al lector d’atansar-se a la producción de poetes, dramaturgs, pintors i músics com Marià Fortuny, Joaquim Vayreda, Josep Anselm Clavé, Jacint Verdaguer, Apel·les Mestres, Josep Maria Folch i Torres, Joaquim Torres-Garcia, Josep Aladern, Santiago Rusiñol, Josep Carner i Josep Sebastià Pons, entre d’altres, que il·lustren l’evolució del gènere en les lletres, la música i la pintura catalanes al llarg de dos segles de la nostra història cultural.
Traducció, introducció i notes de Raül Garrigasait
Quan va conèixer Auguste Rodin, Rainer Maria Rilke tenia vint-i-set anys i era encara un poeta poc conegut i ple de dubtes. L’exemple imponent de l’obra de l’escultor, la seva dedicació abnegada a la humil tasca de modelar les superfícies, la seva voluntat incondicional de sotmetre’s a les exigències de la disciplina artística, van marcar profundament el jove escriptor i el van obligar a replantejar-se la seva manera d’entendre l’escriptura. D’aquella trobada en va sorgir una prosa d’una bellesa inquietant, l’assaig titulat Auguste Rodin, en el qual Rilke aborda qüestions estètiques cabdals de l’obra de l’artista, que també són importants per a la seva pròpia praxi poètica: qüestions centrals, doncs, per a l’art modern. En l’Auguste Rodin, per la seva qualitat literària i la seva profunditat, hi trobem una presentació única d’un dels escultors més rellevants de la història de l’art.