El políptic de l’Estrella de la catedral de Tortosa és un unicum dins de la producció artística del panorama trescentista català. La qualitat formal, les referències i el missatge, però també el fet que hagi arribat força complet i en bona conservació, el fan una obra singular. Tot i així, és una peça poc coneguda i, potser degut a la seva complexitat, estudiar-la sempre ha comportat dificultats. En aquest volum, se’n fan tres lectures de conjunt des de diversos focus. En primer lloc, s’estudia des de les fonts, ja que ajuden a situar el context litúrgic, vinculat a l’espai de l’altar major i a l’aparell escenogràfic que envoltava el moble. Seguidament, s’analitza l’obra des de la tècnica constructiva i també des de les evidències materials que hi han deixat empremta i que testimonien les transformacions i les restauracions del retaule, canvis que han revelat dades complementàries per al seu estudi i que fins ara no havien estat mai publicades. Finalment, i sense oblidar el taller, s’hi tracta la qüestió iconogràfica i narrativa, així com el context social que en va determinar la funció i el significat dogmàtic: ensenyar i promulgar la veritable fe.
Viatges i afició col·leccionista a la llum d’Europa
El Grand Tour va ser un fenomen protagonitzat pels joves de les elits aristocràtiques i burgeses de l’Europa septentrional que, des de la fi del segle XVII i fins ben entrat el segle XIX, emprenien un viatge que els duia a Florència i Roma —les ciutats que havien bressolat la cultura clàssica—, i, progressivament, fins a Nàpols o Sicília, on els esperava l’encant, poderós i pintoresc, de les erupcions del Vesuvi i de l’Etna o de les descobertes de Pompeia i Herculà i els vestigis grecs. Quan tot just era un jove de dinou anys que s’estava formant a Amsterdam en la tradició del comerç, el vilanoví Josep Anton de Cabanyes i Ballester (1797-1852) va decidir emprendre el viatge sota la mirada d’Ulisses. Aquest extraordinari periple vital i formatiu el va dur a recórrer Espanya, Anglaterra, França, els Països Baixos, Suïssa i Itàlia entre el 1816 i el 1824, itinerari que va quedar recollit en un petit carnet de viatges escrit en alemany i fins ara inèdit. La transcripció i la traducció del manuscrit, l’estudi de la ingent biblioteca de Josep Anton i l’anàlisi de la seva afició col·leccionista —una bona part de les obres han estat sortosament conservades a la Masia d’en Cabanyes de Vilanova i la Geltrú— permeten reivindicar-lo com un home d’idees liberals i esperit afrancesat que es va enlluernar en la visió de l’Europa postnapoleònica, on es mantenia viva la flama de la Il·lustració i de l’alta cultura. Altrament, l’escassa tradició en la literatura vernacla de relats sobre el Grand Tour fa que la seva experiència sigui encara més singular i valuosa.
Les exposicions retrospectives d’art a Catalunya, València i Mallorca entre 1867 i 1937
Les obres d’art han estat tradicionalment el resultat d’encàrrecs específics de clients i promotors. A Roma, a partir del segle XVII, es documenten les primeres exposicions públiques de pintures que mostren les capacitats dels artistes en actiu. Al segle XVIII, l’acadèmia organitza a París els Salons amb regularitat, que permeten els inicis de la crítica d’art. Caldrà esperar a la consolidació de la Revolució Industrial, cap a mitjan segle XIX, quan sorgeix la necessitat d’acostar art i indústria, per veure exposicions amb obres d’artistes i artesans ja desapareguts. Aquestes mostres, per distingir-se de les de belles arts o d’artistes vius, es van anomenar «exposicions retrospectives» des de la que es va celebrar a París el 1865 amb el títol Musée Rétrospectif, i que es va desplegar al magnífic Palais de l’Industrie (avui desaparegut). Aquest volum és el primer intent de fixar el nombre i de descriure el caràcter d’aquesta mena d’exposicions dins el nostre entorn cultural, des de la inicial, que es va fer a Barcelona el 1867, fins a la de l’art català medieval de París de 1937, promoguda per la Generalitat republicana. Aquest itinerari per les exposicions retrospectives es pot llegir, també, com un recorregut col·lectiu de descoberta del propi patrimoni artístic.
Escrits en homenatge a Joaquim Garriga i Riera
L’essència de la història de l’art es troba en la seva capacitat per transformar les idees, els sentiments i la informació que transmeten els objectes artístics en relats rics i evocadors. Joaquim Garriga va practicar aquesta disciplina com un art, el de narrar les imatges i l’arquitectura amb eloqüència. En record seu aquest llibre aplega un seguit de contribucions que tracen un arc temporal que va des de l’edat mitjana fins al món contemporani i que posen de manifest la varietat i la fecunditat de temàtiques, de registres crítics i d’enfocaments metodològics de la ciència que ell va dur a terme amb tanta saviesa. Llegint els articles descobrirem com els historiadors de l’art es mouen en el temps, reconstrueixen la genealogia d’un tema, assenyalen els valors estètics i històrics d’un objecte, n’identifiquen i en caracteritzen els autors, i analitzen les funcions de les obres artístiques i les relacions que la societat hi ha mantingut i hi manté. En fi, s’esforcen per apropar al públic interessat uns tresors patrimonials que ens interroguen i ens meravellen.
El tombant dels segles XIX i XX va ser una època de gran efervescència cultural en ciutats com París, Londres i Barcelona. Un dels fenòmens que va arrelar en les capitals artístiques europees va ser el de les societats i grups formats per artistes, encara força desconegut. En aquest llibre es dibuixa la trajectòria de la Societat Artística i Literària de Catalunya, una entitat que va fundar-se l’any 1900 a la galeria Sala Parés de Barcelona, per iniciativa del mestre paisatgista Modest Urgell i seguit pels també pintors Lluís Graner i Enric Galwey. L'entitat va estar en actiu fins al 1935, fet que la diferenciava dels grups efímers que van sorgir en la mateixa època, i la seva projecció es basava en les exposicions que, amb gran èxit, celebrava a Barcelona i de forma excepcional a Madrid. La seva ambició i durada era més pròpia de les societats artístiques nascudes a Londres i París al segle XIX, i al llarg de la seva carrera va acollir un centenar de firmes, entre pintors i escultors, alguns dels quals gaudien de gran projecció internacional. Conèixer la Societat Artística i Literària és entendre una iniciativa de la vida artística de la capital catalana del 1900.
Aquest llibre és la primera monografia que es publica sobre l’església de Sant Climent de Taüll i les seves pintures. Per tal de reconstruir la genètica i la biografia del monument, es parteix del context geogràfic i historicoartístic i se’n segueix l’evolució al llarg del temps fins a l’estat actual, des de l’espai en què va crear-se —l’àmbit pirinenc— i les comunicacions amb les zones pròximes, fins a les fases constructives i decoratives, les funcions i els usos. Sant Climent de Taüll i la vall de Boí s’emmarquen a les valls centrals dels Pirineus, amb al·lusions constants a altres monuments conservats al mateix territori. El pas del temps i les diverses circumstàncies, com ara la situació de la vila i la regió, en funció de les estratègies polítiques però també dels canvis litúrgics, generen unes transformacions que se segueixen puntualment en el discurs, fins a arribar al moment en què l’església de Sant Climent és redescoberta amb una mirada renovada a començament del segle XX.
Col·leccionisme artístic i bibliòfil a la Barcelona del cinc-cents
En una època tan complexa com és la de finals del segle XV i primera meitat del XVI, sobresurt la personalitat polièdrica de Miquel Mai, protagonista de molts dels capítols polítics de transició entre el regnat de Ferran II i l’imperi de Carles V. Encasellat fins ara com un personatge més dins la cort dels Àustries, Mai va ocupar una posició privilegiada en els múltiples escenaris per on va transcórrer la seva vida, especialment en la faceta de col·leccionista d’art i bibliòfil. Fou un dels principals introductors de les modes, els valors i les tradicions provinents d’Itàlia —on va conviure amb els portaveus dels corrents humanístics— i, en el pas del període medieval al renaixentista, creà un ambient cultural exquisit al seu palau, situat al cor de Barcelona.
La picassofobia y los atentados a la cultura en el tardofranquismo
A finales de 1971, librerías y galerías de arte españolas sufrieron los ataques de grupos de ultraderecha, que, desde las primeras incursiones nocturnas con pintura, incrementaron vertiginosamente su grado de violencia hasta consumar la destrucción de los grabados de la Suite Vollard en la galería Theo de Madrid. Tradicionalmente, estas agresiones han sido incluidas en una secuencia más amplia de atentados contra la cultura que se prolongaron hasta los albores de la democracia. Sin embargo, sus circunstancias sugieren que fueron acciones específicas y planificadas que conformaron una auténtica campaña cuyo propósito era la destrucción de un símbolo: el nombre de Picasso. Este trabajo expone la responsabilidad ideológica de estos atentados y recupera la memoria de aquellos que acontecieron también en Barcelona, donde los mismos grupos usaron cócteles molotov para arrasar la sala Taller de Picasso y la librería Cinc d’Oros, cuyo local reducido a cenizas mostraba los restos carbonizados de su homenaje a Picasso. Esta ofensa a Picasso no suscitó respuesta oficial alguna, ni siquiera en Barcelona, ciudad picassiana que, en pleno franquismo, inauguró un museo dedicado al artista y lo amplió para acoger sus donaciones. Provocó, no obstante, una respuesta artística en forma de proyectos privados, y en ocasiones clandestinos, destinados a desagraviar a Picasso, al hombre y al artista. Bajo el lema «contra la violencia, inteligencia», constituyeron espacios de conciliación ética y estética cuyo análisis aporta otro punto de vista a la interpretación de la recepción del artista, y pone de relieve que, como modelo de actitud, favoreció la aparición de conductas intelectuales y artísticas críticas ante el franquismo.
Retrobat a finals del segle XIX a la catedral de Girona, l’anomenat fins ara Tapís de la Creació és una de les grans obres universals de l’edat mitjana. La seva importància rau tant en el fet de ser un teixit d’unes dimensions considerables, com en el complex programa d’imatges que el caracteritza. Per tot plegat va ser objecte de l’atenció d’investigadors com ara Pere de Palol, que va portar el nivell de comprensió de l’obra a un punt difícilment superable. La feliç coincidència en el temps de la restauració més acurada que mai s’havia fet de la peça (al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya), de la publicació d’un treball de recerca que hi projecta nova llum i de la notable millora del coneixement de diferents aspectes de la seu gironina, ens permet avui d’anar més enllà i presentar en aquest volum la que sens dubte és una nova fita, amb algunes sorpreses, en l’estudi d’aquest brodat excepcional.
Aproximarse a conocer la trayectoria vital del pintor Antonio Saura Atarés (Huesca, 1930 – Cuenca, 1998) significa adentrarse en la biografía de uno de los pintores españoles de vanguardia más notables tanto de la escena nacional como internacional de la segunda mitad del siglo XX. El presente estudio, redactado sobre una sólida base documental y bibliográfica, queda completado con el testimonio aportado por decenas de amigos, familiares, galeristas, editores y compañeros de profesión, quienes han querido, así, ayudar a conformar el retrato humano de un pintor extraordinario. Decía José Ortega y Gasset a propósito de su estudio sobre Goya: «La vida de un pintor es la gramática y el diccionario que nos permitiría, si la conociésemos, leer inequívocamente su obra». El texto, estructurado cronológicamente para respetar el fruto de la experiencia como valor añadido al desarrollo de una sólida carrera artística, es el resultado del interés del autor del libro por comprender mejor la pintura de Antonio Saura, una obra dotada de una fuerza e intensidad absolutamente singulares.
Nous estudis sobre el patrimoni artístic de Catalunya als segles XIX i XX
El col·leccionisme artístic i les seves subtils imbricacions tant amb la divulgació, l’estudi i la preservació dels béns culturals com amb la configuració dels museus catalans, han generat un corpus de treballs d’un gruix i una significació notables, entre els quals figuren els que recull aquest volum, dedicats a Narcís Ricart, Julio Muñoz Ramonet i Jeroni Faraudo, a l’antiquària Maria Esclasans, als artistes col·leccionistes Hermen Anglada-Camarasa i Alexandre de Riquer, i també als casos de difusió de l’obra de Picasso i al museu d’Antoni Deu Font. Fa dècades que les àrees de documentació interna dels museus tenen en consideració el col·leccionisme estudiant la procedència de les seves peces, però recentment, amb una perspectiva més àmplia d’estudi d’aquest fenomen com a fet de cultura, els investigadors n’han provat el pes històric i han reivindicat la memòria d’una activitat, que, si bé és individual i a voltes secreta, permet comprendre el valor del patrimoni col·lectiu.
Noves dades sobre el patrimoni artístic de Catalunya al segle xx
El col·leccionisme és un fenomen que neix en la seva forma moderna a partir del Renaixement italià i que perdura fins als nostres temps, en què la figura del col·leccionista és prou ben valorada socialment perquè és vist com un impulsor del mercat artístic contemporani i, alhora, com una garantia per a la preservació de les peces d’art antic. Avui dia es considera que el fet de tenir bons col·leccionistes és un signe de civilitat i un clar indicador de la maduresa intel·lectual i patrimonial d’un país. Des del segle XIX a Catalunya s’han creat notables col·leccions privades i institucionals, com ara la de la Junta de Museus a Barcelona o les dels museus diocesans. La determinació i l’entusiasme de les persones que les van aplegar han estat un factor clau per a l’enriquiment i la definició dels museus actuals. Rescatar la memòria biogràfica dels col·leccionistes, establint fins on sigui possible el contingut i l’itinerari formatiu de les seves col·leccions, és un repte intel·lectual per als investigadors i, a més a més, un gest de redreçament cultural.
L’art déco català és un dels grans desconeguts i aquest llibre traça, per primera vegada, una panoràmica d’un període de l’art, de gran voltatge creatiu, en el context de la Barcelona resplendent de l’Exposició Internacional de 1929. L’estudi té com a pilar central les arts decoratives i es proposa fer un relat des de dins, escoltant les veus dels seus protagonistes, seguint les seves petges, sense descuidar la seva incidència en les arts visuals, l’arquitectura i l’art del reclam. S’analitza l’art déco com el nou estil de la vida moderna d’aquella burgesia, enriquida amb la posició de neutralitat durant la Gran Guerra, amb anhels cosmopolites, tot reflectint la cara més optimista dels anys previs a l’esclat de la Guerra Civil Espanyola.
Els estudis sobre el col·leccionisme d’art no sols reconstrueixen el perfil i l’aportació de promotors més o menys coneguts, sinó que posen l’accent en el procés de definició i en el desenvolupament temporal de les seves col·leccions, tant d’aquelles que queden reduïdes a un espai més aviat familiar com de les que acaben adquirint una dimensió pública. És un àmbit d’estudi que depassa les fronteres artístiques i geogràfiques, tant és així que, en aquest volum, s’apleguen articles que toquen aspectes tan diversos com l’arqueologia i les joguines i, alhora, s’hi estudien col·leccions que, malgrat el pes eminentment urbà del fenomen col·leccionista, s’han format més enllà de la ciutat de Barcelona. Sens dubte, aquest volum constitueix, amb Antiquaris, experts, col·leccionistes i museus i Mercat de l’art, col·leccionisme i museus, una obra de referència inexcusable per bastir una futura història del col·leccionisme d’art a Catalunya.
Amics de joventut, artistes, poetes i crítics d’art són convocats a perfilar, per carta, un entramat de relacions artístiques fascinants. La figura central és l’escultor Enric Casanovas (1882-1948) i el punt de sortida, el mític París de començament del segle xx. A través d’aquest enfilall de cartes i postals, assistim tant a descobertes personals (la de Ceret, per part de Manolo Hugué, o la de Gòsol, de la mà de Pablo Picasso) com a passejades per les ciutats prototípicament noucentistes en què Casanovas va rebre encàrrecs públics (Girona, Sitges i Figueres). Per aquest deliciós volum epistolar tenim notícia, a més, de projectes engrescadors com la creació del Museu de Tossa que quedaren estroncats per l’esclat de la guerra civil, i també del dramàtic exili a França, relatat a través de la mirada de Pablo Picasso, Apel·les Fenosa, Josep Pous i Pagès o Ferran Soldevila. A tall de colofó de les més de tres-centes cartes, inèdites fins ara, recuperem unes notes de viatges i un assaig de memòria escrits pel mateix Casanovas, sens dubte, un dels principals escultors de l’art català contemporani.
Estudis sobre el patrimoni artístic a Catalunya als segles XIX i XX
El món de l’art, i més encara el del mercat, amaga històries tan sorprenents com fascinants, com bé demostra aquest volum que, a l’entorn del mercat, el col·leccionisme i la formació dels museus, vertebra tres temes concrets: en primer lloc, l’anàlisi històrica d’acord amb la tradició acadèmica; en segon lloc, l’estudi i l’apreciació de les col·leccions que fan els conservadors vinculats a la gestió dels museus i, en darrer lloc, el coneixement íntim i directe que mantenen els professionals del mercat de l’art i els col·leccionistes. Són tres formes de mirar, estudiar i actuar en el món de l’art que es relacio- nen i que s’haurien d’enriquir mútuament de manera més normalitzada i constant.
El comerç, l'estudi i la salvaguarda de l'art a la Catalunya del segle XX
Des del final del segle XIX la passió col·leccionista per l’art ha estat molt viva a Catalunya i ha permès, en bona part, el desenvolupament del nostre sistema actual de museus i fundacions. De fet, l’interès pel col·leccionisme ha augmentat tant que avui és una especialitat plenament reconeguda i dinàmica dins el món acadèmic i universitari. Signats per estudiosos de referència en la història de l’art català, els deu articles que formen aquest volum desgranen l’estreta relació entre els antiquaris, els experts, els col·leccionistes i els museus viscuda a Catalunya des de les darreres dècades del segle XIX fins a les acaballes del XX. Ben mirat, l’aportació d’aquesta obra no sols rau en la dimensió històrica que s’atorga al col·leccionisme, sinó sobretot en el fet que, per primera vegada en la bibliografia sobre la matèria, els autors, provinents de la universitat, els museus o el mercat de l’art, estudien el fenomen des de formacions acadèmiques i professionals tan diferents com complementàries.
Para Georges Bataille el arte pertenece a la esfera de las actividades inútiles y desinteresadas que reflejan la “parte maldita” de la humanidad, aquellas cuyo carácter transgresor permiten al hombre reencontrar su soberanía en el tiempo trágico de la creación. Bataille no trata el arte como mera ilustración de un discurso abstracto, sino que lo transforma en desencadenante activo de su pensamiento. Así, por ejemplo, en la obra de artistas como Picasso y Dalí identifica las claves con las que el “espíritu moderno” conseguirá huir del idealismo servil, representado sea por André Breton y el surrealismo ortodoxo, sea por los “cerdos estetas” del “lirismo contemporáneo”. A través del estudio de las revistas en las que Bataille participó, cuyos elocuentes títulos son Documents, Contre-Attaque o Acéphale, este libro analiza el papel del arte dentro de su reflexión filosófica, la cual abarca todas las dimensiones de la experiencia humana: la política, la economía, la religión, el erotismo...
Fotografia en temps de Modernisme
Pau Audouard és, sens dubte, un dels fotògrafs més eminents de la Barcelona de principis de segle, no sols per la qualitat, la varietat i el volum de la seva obra, sinó també per la participació que ell mateix va tenir en els mitjans artístics de la ciutat. Prenent com a fil conductor la seva trajectòria professional, Núria F. Rius desplega una diversitat de temes que passen, sobretot, per l'estudi de la professió de fotògraf —des dels tallers familiars fins a les indústries— i per les relacions artístiques i socials de pintors, escriptors i fotògrafs, però que igualment atenyen aspectes més sociològics, com ara la satisfacció del professional que troba un guanyapà en un ofici nou o el tedi del retratista amb inquietuds artístiques. En definitiva, aquesta primera monografia dedicada a Audouard, rigorosa i amena, representa una aportació cabdal tant per a l’estudi de la fotografia com per a la història de la cultura dels segles XIX i XX.
Estudios sobre el reconocimiento artístico
El reconocimiento artístico, pese a ocupar un lugar central en los debates y jerarquías del mundo cultural, ha sido un problema poco estudiado desde el ámbito académico. Con un enfoque sociológico y a partir de ejemplos que van de la escultura clásica al arte contemporáneo, Vicenç Furió arroja luz sobre los agentes y procesos a través de los cuales se construye la reputación del arte y los artistas. La estimación del prestigio y la calidad es un hecho históricamente variable y condicionado por los filtros personales y culturales de quienes emiten este tipo de juicios. Los cánones y los criterios cambian, aunque no de manera caprichosa. Arte y reputación muestra que los valores artísticos son variables y relativos, pero también que responden a dinámicas que pueden explicarse.
L’auge col·leccionista i l’ofici de pintor al segle XVII
Si bé en alguns moments històrics l’art del segle XVII ha estat menystingut per la seva estètica aparentment deslluïda i «decadent», avui podem afirmar sense ambages que aquesta percepció ja no és la dominant. A Pintura catalana del Barroc. L’auge col·leccionista i l’ofici de pintor al segle XVII, Santi Torras presenta una aproximació apassionant a l’obra d’art, la societat i l’artista del sis-cents català. Basant-se en una extraordinària documentació inèdita, l’historiador estudia, en concret, el paper que hi van tenir el quadre, el col·leccionisme, el mercat artístic i el gremi de Sant Lluc dels pintors barcelonins. En definitiva, aquesta és una obra de referència indispensable per comprendre un dels períodes menys coneguts de la història de l’art català.
Las peculiaridades arquitectónicas de la iglesia soriana de San Baudelio la erigen, mediante la relectura a través de las reformas y una espectacular decoración pictórica, en una obra-encrucijada que sin dejar de interrogarnos nos desvela numerosos aspectos de la Alta Edad Media hispánica. En este estudio monográfico se desgranan las vicisitudes por las que ha atravesado este edificio esencial del románico en Castilla: su descubrimiento científico, el arranque y dispersión de sus pinturas, los abandonos y recuperaciones hasta los últimos años. Se analizan con especial atención aquellos aspectos que se refieren a su peculiar estructura arquitectónica de origen taifal, erigida a fines del siglo XI, y se ahonda en el análisis de las pinturas que cubrieron sus muros en el siglo XII, así como su relación con otras obras insignes del románico castellano y con diversos conjuntos pirenaicos.
Abans del segle XVIII, hi ha algun artista conegut pel missatge polèmic de les seves obres, com ho són posteriorment Hogarth, Daumier o Goya? Si bé ningú no dubta del contingut crític d’algunes obres i de la capacitat de l’artista d’atacar, a partir d’aquest segle, a través del seu art, aquesta qüestió semblava menys clara en l’art dels segles XVI i XVII. Aquest llibre tracta de la funció crítica de les arts visuals a l’època moderna, de les obres que contenen una polèmica oberta en contra d’un personatge, una institució o un fet concret. Els segles en els quals els fastuosos programes iconogràfics realitzats pels grans artistes de cort mostraven imatges de triomf i de propaganda política i religiosa, també veieren l’esclat de les guerres de religió i de nombroses lluites i invasions arreu d’Europa. Molts d’aquests conflictes s’acompanyaren d’imatges gens afavoridores de l’enemic. El llibre recull l’existència d’un art combatiu en dates anteriors al segle XVIII i estudia les condicions de producció, difusió i recepció d’aquestes imatges. En quin context sorgiren, què n’explica l’aparició, qui les encarregà, qui les elaborà i amb quin grau de compromís, a través de quins mitjans artístics es difongueren i quines estratègies s’utilitzaren, i, finalment, qui les rebia i quin efecte podien produir, són qüestions que faciliten l’explicació del funcionament d’un episodi de la història de l’art fins ara mai plantejat de manera global des d’una perspectiva europea.
En paralelo a la progresiva quiebra del equilibrio convivencial entre las comunidades cristiana y judía, la Baja Edad Media desarrolla un repertorio iconográfico que, a la vez que vehículo de propaganda antijudía, no deja de constituir un reflejo del imaginario cristiano concerniente al judaísmo. Este libro aborda el estudio de esa iconografía a partir del análisis de la proyección en lo visual de una serie de motivos temáticos en torno a los cuales la Edad Media hispánica construyó la imagen del judaísmo en sus aspectos más negativos: la ceguera espiritual (personificada alegóricamente en la figura de Synagoga), la acusación de deicidio (integrada por las artes visuales, en coincidencia con el arte dramático, en los ciclos de la Pasión), la acusación relativa a la profanación de la hostia (con una interesante iconografía en el ámbito catalano-aragonés), la de crimen ritual (con uno de sus ejemplos más depurados en el caso del Santo Niño de La Guardia), o la imagen de los judíos como seguidores del Anticristo.
La culminació de l'escultura renaixentista a Catalunya
Tret d’uns quants historiadors de l’art, no són gaires les persones que avui recorden l’Agustí Pujol i que són conscients de la transcendència que el seu art va tenir durant segles. De vegades sembla que la seva figura es difumini dia a dia, en comptes d’envigorir-se. Aquest llibre intenta demostrar que seria una pena que el sentíssim com un personatge poc rellevant del recorregut històric d’aquest país. O que no el tinguéssim ben present tot i ser un dels artistes més interessants en aquell paisatge d’artesans i un dels més moderns del seu temps. Va ser un autor molt especial i que es comportà sempre, sense excepció, com un escultor original i exigent; com un mestre dotat d’una inventiva innata i inesgotable, i d’una tècnica impecable que li van permetre transformar les creences que havia de servir en un món figuratiu personalíssim i artísticament intens i suggestiu.
Estudiosos, aficionados y turistas dentro del cuadro
Tradicionalmente se ha prestado poco interés a esas figuras que, a veces, aparecen en las imágenes de monumentos o de museos. Tendemos a percibirlos como observadores circunstanciales –y, por lo tanto, prescindibles– de un motivo mucho más importante que es la obra de arte. Sin embargo, ellos hacen que ésta termine por ser lo que es, pues la idea de creación artística implica la idea de mirar, de despertar curiosidad y de experimentar placer. Son testigos de un comportamiento que rescata el objeto de la historia para insertarlo en el tiempo.Este libro analiza el protagonismo que tienen los eventuales observadores en las imágenes artísticas, al ser reproducidas en distintos soportes, y la conversión de la mirada en un tema de representación. Escrito en forma de ensayo, constituye, en el fondo, una advertencia sobre la propia forma de mirar de cada uno y un reconocimiento a las miradas de los demás.
Aquest llibre no vol ser una petita història del col•leccionisme i dels museus sinó un simple exercici de reflexió sobre alguns dels problemes i dels episodis singulars d’aquesta trajectòria, en què les valuoses iniciatives individuals han hagut de resoldre, sovint en precari, les mancances i indefinicions de les institucions polítiques.
Una història del moble i la decoració del modernisme al decó a Barcelona
En aquest llibre es traça, mitjançant la història del taller de mobiliari i decoració Busquets, una crònica de la construcció de la Barcelona interior, dels escenaris privats on transcorre la vida quotidiana, en una cronologia que va des de la seva fundació, l’any 1840, fins a l’Exposició Internacional de 1929. Una història de la producció d’un dels tallers més prolífics i representatius dels canvis en les demandes d’una clientela que evoluciona en les tendències del gust des de l’eclecticisme, passant pel modernisme, el noucentisme i arribant fins els anys vint amb el déco.
Aquest llibre tracta de la pintura sobre taula del gòtic lineal català, tant la realitzada per als comtats catalans integrats a la Corona d’Aragó com per als comtats pertanyents a l’anomenat Regne de Mallorca, del qual formaven part la Cerdanya, el Conflent, el Roselló i altres comtats de la zona nord de la Catalunya medieval, a més a més de l’Illa de Mallorca. És el primer cop que es realitza un estudi global de les pintures de la primera meitat del segle XIV.
La decoración pictórica mueble en el monasterio de El Escorial desde Diego Velázquez hasta Frédéric Quilliet (1809)
En aquest llibre s’intenta reconstruir, a partir de les antigues fonts literàries -les quatre edicions de la Descripció breu del Monestir del pare Francisco de los Santos i altres posteriors-, el contingut i l’estructura del fastuós museu o galeria de pintures que durant la segona meitat del segle XVII es va constituir al monestir d’El Escorial per iniciativa de Felipe IV, continuada després per Carlos II, i que va tenir en el pintor i aposentador real don Diego Velázquez un protagonista d’excepció.
Presenta un recorregut per la història monumental de Sant Pere de Rodes, des dels precedents antics, fins a les darreres restauracions, amb l’objectiu de donar una visió el més complerta i raonada possible del conjunt. Els segles del romànic, en què el monestir és un punt de referència indiscutible, s’han tractat de manera sensiblement més extensa, perquè aquest període és el millor estudiat i el més significatiu de Sant Pere de Rodes. Això no obstant, no s’ha volgut renunciar a la resta de la seva dilatada història, la qual també inclou períodes més desconeguts, fets luctuosos i processos de restauració que, en definitiva, són imprescindibles per entendre el monument actual.