- Estàs aquí:
-
Inici
-
Altres col·leccions
- Coedicions amb Arola Editors
Coedicions amb Arola Editors (32)
Han passat més de cent anys
L’afirmació de la sardana, que en pocs anys passà de ser una dansa poc coneguda –gairebé només a l’àmbit de les comarques de l’Empordà i la Selva– a la consideració de dansa nacional, té un paper decisiu en la consolidació del catalanisme. Només així es pot entendre com el 1907 a Reus es definia la sardana com una «cosa pròpia», un «costum», tot i que poc abans es desconeixia i ni tan sols en aquell moment hi havia ningú a la ciutat que la sabés ballar. L’expansió de la sardana pel país, a partir de la dècada del 1890, es vincula a les campanyes de Solidaritat Catalana i, pel que fa a Reus, sembla que el primer impuls arribà de la mà del Foment Republicà Nacionalista, una entitat que el 1907 fundà la primera agrupació sardanista de la ciutat.
Uns i altres, el llibre que el lector té a les mans, recull una part de la tasca de crítica literària i traductora de l’autor, sobre autors catalans i sobre mostres diverses de traducció. I ho fa sense abstraccions innecessàries, des de la visió del lector atent i de l’estudiós compromès. Vet aquí un recull, en dues parts ben diferenciades, on s’apleguen una colla notable de textos esparsos que Joaquim Mallafrè ha elaborat al llarg dels darrers anys.
Més...
El Modernisme, Domènech i Montaner i el seu temps
Des que fa uns anys el Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner (CEDIM) –amb seu a Canet de Mar– i el Centre de Lectura, amb el Modernisme com a referent, van iniciar una etapa de col·laboració, va sorgir la idea d’organitzar unes jornades que materialitzés aquesta bona entesa. La important presència d’edificis modernistes a la nostra ciutat ha fet que aquest tema ja hagi estat abordat en altres ocasions. Podem recordar les Jornades sobre Arquitectura Modernista a la ciutat de Reus, celebrades el maig de l’any 2000, organitzades per Fundació Universitària Sant Joan i la Universitat Rovira i Virgili (Facultat de Medicina i Ciències de la Salut) i coordinades pel Dr. Antonio Salcedo Miliani, professor d’Art d’aquesta universitat. Uns mesos després, a la tardor del mateix any, des d’una perspectiva interdisciplinària i coordinat pel recordat Pere Anguera Nolla, es va fer el I Seminari sobre el Modernisme. L’organització va anar a càrrec de l’Institut Municipal d’Acció Cultural de l’Ajuntament de Reus (IMAC), el Centre de Lectura i el Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili.
Les «Jornades Llibre Antic. El llibre antic: memòria del passat» se celebraren al Centre de Lectura entre el 8 i el 16 d’abril del 2015 i foren coordinades pel professor Josep Fàbregas i l’autora d’aquesta presentació. Les jornades comptaren amb la col·laboració de l’Institut Ramon Muntaner, la Biblioteca Central Xavier Amorós i el patrocini de la Fundació Privada Mútua Catalana. El volum que teniu a les mans inclou les vuit ponències que van presentar destacats experts sobre diverses qüestions relacionades amb aquest important fons patrimonial.
Mireia Munmany, Espais Escrits, eina per a la literatura catalana en xarxa. Magí Sunyer, Literatura en el paisatge del Camp de Tarragona, el Priorat, el Baix Penedès i la Conca de Barberà. Tipologia de rutes i cases d’escriptor. Ester Magrinyà, Josep Aladern i el Modernisme Literari al Camp de Tarragona. Roser Vernet, Centre Quim Soler, la literatura i el vi. Neus Oliveras, Itinerari Àngel Guimerà pel Vendrell. Jesús Figueres, Ruta Josep Pin i Soler. Jordi Vinyals, Escriure el territori amb Puig i Ferreter. Àngels Santacana, Casa Museu Àngel Guimerà. Jaume Salvat, El relat en el turisme. Maria Adzerias, Ruta Literària del Grup Modernista de Reus. Fina Anglès, Ruta Mir-Manent. Un passeig amb els sentits: de la natura a l’art. Josep Maria Pallàs i Guasch, Les rutes Narcís Oller per Valls. Neus Oliveras, La ruta, una eina per a l’educació.
Xavier Amorós o el temps recuperat aplega diferents escrits relatius als recursos narratius d’Amorós i proposa la lectura global de la seva obra com un conjunt harmoniós d’objectes literaris de diversa mena —poesies, biografies, històries, crítiques, opinions, assajos, retrats—, que, utilitzant el pretext autobiogràfic i referits a la topografia reusenca, subministren un rellevant testimoni vivencial sobre els avatars socials entre 1931 i 1975.
Petites històries de Reus i de més enllà
Amb la publicació d’aquest volum que recull una dotzena de conferències i articles dels darrers quinze anys, vull contribuir humilment però amb solvència i rigor, al coneixement d’alguns episodis de la història contemporània d’aquest petit trosset del país, orgullós i amb ambició de capital, que és la ciutat de Reus i la seva àrea d’influència. Com és obvi, l’eix principal de l’obra és la col·lectivitat reusenca i sobretot, la seva (passada?) vitalitat social, ideològica, política i cultural. D’aquí, el títol –massa ambiciós o massa ingenu, depèn de com es miri.
L’any 1977 Pere Anguera va publicar el llibre El Centre de Lectura de Reus. Una institució ciutadana (Edicions 62) on repassava el camí recorregut des del 1859 fins al 1975 i feia «una crònica de la primera societat cultural reusenca i una de les davanteres del Principat, en la seva història interna». Ara, quaranta anys després, recopilar més d’un segle i mig de la cultura que el Centre ha generat resulta inabastable. La compilació d’articles que ha coordinat l’historiador Joan Navais és una bona aproximació a la història de la institució i permet veure les inquietuds culturals d’una societat que ha passat d’ensenyar a llegir i crear la primera biblioteca patrimonial de Catalunya a oferir una sèrie de serveis d’ampli abast i que inclouen: una biblioteca de referència amb més de 260.000 volums; un teatre imprescindible –el Teatre Bartrina–; un fons d’art reflex de l’època transcorreguda; ensenyaments artístics de dansa, teatre, música, escriptura i idiomes, i una continuada proposta d’activitats culturals i acadèmiques que acosten el Centre a intel·lectuals, escriptors i docents del país. L’edició d’aquesta publicació complementa l’exposició del mateix títol: «Un segle i mig de cultura a Reus i a Catalunya. La cultura que ha generat el Centre de Lectura», comissariada per Joan Navais, Marc Ferran i Jaume Massó i organitzada pel Museu de Reus i el Centre de Lectura en el marc de «2017 Reus Capital de la Cultura Catalana».
Aquest estudi aprofundeix en la col·lecció de literatura artística japonesa que conserva la biblioteca del Centre de Lectura de Reus, donada pel Sr. Joan Ribes Daura. Es tracta d’una col·lecció de 29 llibres i 140 revistes que contenen gravats a color sobre seda i paper, centenars de fototípies de la més alta qualitat i, a més, inclou textos descriptius i articles crítics que són un exemple dels primers estudis de la història de l’art al Japó. La investigació abasta un estudi del donant, el context de la col·lecció en el col·leccionisme d’art japonès a Catalunya a principis del segle xx, i el seu origen amb les editorials Shimbi Shoin i The Kokka Publishing Company. Per últim, inclou una aproximació de la singularitat de la col·lecció i una descripció catalogràfica dels 29 llibres. Tot això sorgeix del treball d’investigació «La donació d’estampes i gravats japonesos de Joan Ribes Daura (1900-1983) al Centre de Lectura de Reus (1972)» i del recull d’articles sobre aquest tema publicats a la revista digital del Centre de Lectura.
Des del mateix moment de la colonització de la Cala de l'Ametlla, el darrer quart del segle XVIII, els nostres pescadors es van haver d'enfrontar a tot tipus de problemes derivats de la situació històrica que els pertocà viure, com els darrers moments de la pirateria, el corsarisme... Però per damunt de tot, i durant molts anys, van haver de bregar contra els elements de la natura que constantment posava a prova la seva serenitat i la fortalesa dels seus bastiments, uns vaixells que navegaven a la vela i eren escombrats per les tempestes a qualsevol lloc, això en el millor dels casos, ja que sovint les fortes tempestes solien tenir un final luctuós. Una fi que, fins fa poc, només la mar i les seves fondàries coneixien.
Recordar d'on venim per saber on anem. Aquest ha estat l'axioma que ha propiciat el desenvolupament del projecte de la Història de Vimbodí i Poblet des del seu inici. Conscients que l'arrelament a un lloc, el sentiment de pertinença a una comunitat, només és possible a través del coneixement dels orígens d'aquesta, vam creure que, inexorablement, convenia disposar del que pretén ser una eina de difusió del coneixement local, però també un reconeixement a tots els factors de caire personal o situacional que han confluït al llarg del temps per conformar la nostra realitat d'avui. En els orígens podem descobrir els trets i característiques que determinen la nostra personalitat col·lectiva. I és en aquest exercici de coneixença quan podem ser capaços de quelcom essencial per avançar de forma sòlida: reconèixer-nos.
Les obres aplegades en aquest nou fascicle de poesia escènica de Joan Brossa —Objecte principal, El sabater, El rellotger i Gran Guinyol— van ser escrites durant la primera meitat de l'any 1957. El rumb de compromís social (per dir-ne d'alguna manera), que l'autor havia decidit introduir en els seus escrits al començament de la dècada ja havia quedat fixat com a paràmetre poètic en ferm i els recursos que poc o molt s'havien fet servir en peces anteriors s'aclimataren selectivament en uns textos que eludeixen les classificacions genèriques emprades en d'altres ocasions (farsa, tragicomèdia, etc.) i es presenten, ras i net, com a «obres».
L'índole socialment compromesa d'aquestes no és incompatible amb una preocupació central per l'individu. Si molt convé, un aspecte és complementari de l'altre, perquè la solidaritat i la justícia només són possibles entre individus lliures, i en la recerca de l'emancipació personal, per assolir la plenitud en l'ofici de viure, els consemblants no sempre són aliats, de vegades per niciesa, de vegades per cobdícia.
Aquest volum aplega les peces teatrals que el mateix Brossa anomenà “Postteatre” o “accions espectacle”. Escrites entre 1946 i 1962, són una selecció feta pel mateix poeta sobre tot de material d'aquest tipus que havia escrit al llarg dels anys. Es tracta d'un teatre totalment accional, en què el diàleg hi apareix rarament. Agermanat amb els ballets, els monòlegs de transformació o fregolisme, els strip-teases i les accions musicals, és una pura didascàlia en què tot sovint s'acondueix l'espectador d'una habitació a l'altra, mentre passen fets inesperats en successives escenes inconnexes. Tot i que aquestes accions espectacle foren representades en molts pocs casos, van ser conegudes aviat a l'estranger gràcies a les traduccions d'Alain Arias-Misson a la Chicago Review l’any 1966 i són considerades precedents del que avui anomenem performances.
L'escriptura de les accions s'atura el 1962, any en què Brossa comença l'aventura de les Accions musicals per continuar després amb els altres gèneres de teatre d'acció fins al tancament de la seva obra teatral el 1968. No obstant això, en una data molt posterior (el 1994) l'amistat i la passió per la manera de dir poesia de Núria Candela el portà a escriure una petita acció en la qual els personatges eren l'actriu i el mateix poeta.
El volum s'acompanya d'una peça escrita el 1945 i revisada el 1962, que té una característica molt especial: la representació s'ha de fer en una plaça i el públic ha d'estar situat davant la casa on passa l'acció. Tot i que aquí hi ha diàleg, el moviment continu dels personatges, el transformisme i el fet de desenvolupar-se al carrer l'acosten a l'esperit lúdic i de sorpresa constant de les accions.
Poesia escènica VII: La societat i el camí personal aplega tres obres de Joan Brossa que no han estat encara muntades. El compromís social i polític hi és evident, però l'espectador ha de servir-se de la seva imaginació per saber valorar aquestes peces fascinants.
A la tragicomèdia El camí (de 1953), un comte ric i vell intenta enganyar tothom, una noia ha de prostituir-se a causa de la seva pobresa i un empleat d'un cinema conta les seves experiències de guerra. Però, per què hi entren dues senyores que no semblen saber quina mena de pel·lícula els agrada? I quin paper hi té la lectura d’una novel·la sobre Simbad? A més a més, cada acte té lloc dins un gènere diferent: pantomima, diàleg sentimental, i melodrama.
El ventríloc (de 1953) és, com indica el seu subtítol, una “tragèdia”, però la seva essència teatral i filosòfica va més enllà d'aquesta designació. Rosa fuig del casament proposat per David a fi de viure amb Roger, el Ventríloc. Tanmateix, aquests fets es revelen a poc a poc. És més important apreciar l'estètica de les converses i les situacions: els coloms de la Mare; el Ninot del Ventríloc que enfronta amb el seu propietari; i la llum expressada verbalment dins una foscor escènica.
Ja hi tinc un peu! (versió definitiva de 1959), una obra descrita per Brossa com a “sainet”, conté dues trames clarament separades. Quimet deixa els seus pares i Carme per emprendre un viatge perillós. En una història paral·lela un rei decideix fer hereu del seu reialme el fill que sigui prou valent per anar a rescatar el tresor de “la muntanya alegre”. També hi ha un espai per a pallassos, ballarins i un acròbata (que cau d'un trapezi i sembla morir).
Les jornades d’economia «Crisi econòmica i societat, l’impacte sobre el nostre territori» se celebraren entre el 7 i el 15 de març del 2013. Foren organitzades pel Centre de Lectura i la URV, coordinades pel professor Josep Fàbregas i patrocinades per la Fundació Privada Mútua Catalana.
En aquest volum publiquem set de les vuit ponències que es van presentar a les jornades, que van comptar amb la participació de destacats estudiosos sobre qüestions d’economia i societat.
L’Associació Josep Vidal i Llecha es va fundar l’any 1984, ara fa trenta anys, per fer conèixer Josep Vidal i Llecha (Reus, 1907 – Nova York, 1983) i la seva trajectòria en defensa de la pau i de la fraternitat universal. Amb aquest objectiu ha promogut la concessió del Memorial per la Pau, un premi constituït per donar suport a persones, grups, campanyes o investigacions dedicades a la defensa i al foment de la pau, al desarmament i a l’ecologia. El llibre que recull aquests trenta anys de treball a favor de la pau, ha estat editat per commemorar aquest aniversari.
Ja fa més de quatre anys, el Centre de Lectura de Reus es va proposar instituir un taller d’escriptura. El projecte naixia com una simple prova, gairebé un sondeig d’opinió, sense expectatives clares ni de fracàs ni d’èxit. Què podia resultar d’un grup tan heterogeni de persones —advocats, dissenyadors gràfics, professionals de l’ensenyament, gestors, infermers, bibliotecaris, jubilats alguns i d’altres gairebé recentment iniciats en el món laboral, alguns amb néts, d’altres encara sense fills—, guiat (la hipèrbole fa que em posi vermell) per un apassionat de la literatura hispanoamericana? És per això que tot començava sin esperanza, con convencimiento, perquè aquest era precisament l’avantatge, una varietat que implicava l’absència de regles i de prejudicis i cap exigència ni d’ensinistrament —aquest odiós substantiu vinculat amb massa freqüència a la pràctica docent— ni de continuïtat.
El present volum agrupa nou peces de les modalitats escèniques amb què Joan Brossa construïa l’altre peu del teatre català. D’aquestes nou, només dues se cenyeixen a una sola especialitat (titelles): les altres set combinen aleatòriament circ, music-hall, il·lusionisme, dansa, fregolisme, commedia dell’arte, ombres xineses... Brossa hi traspassa i retraspassa constantment les fronteres entre les arts i els gèneres, una opció de dramatúrgia plural que va defensar amb coherència i fermesa en tota la poesia escènica, des del primer guió (El cop desert, 1944, publicat ara per primer cop) fins a l’últim que li coneixem (Poemància, 1996). Al llarg de tots aquests anys va mantenir la primigènia intencionalitat dramàtica i va concebre l’escena com a espai metafòric de la vida.
El 1944 va escriure El gran Fracaroli demanant al protagonista un conjunt d’habilitats que només hauria pogut acomplir Leopoldo Fregoli. L’obra encara no s’ha dut mai a escena, però quan, molts anys més tard, Brossa va conèixer el transformista Arturo Brachetti, va comprendre que no s’havia equivocat. Com tampoc no es va equivocar escrivint per a Jesús Julve ‘Hausson’ les tres peces publicades en aquest volum: «el màgic més complet dels Països Catalans» i el més prolix dels nostres dramaturgs han fressat camins per a l’il·lusionisme contemporani.
Circ i pallassos adopten dimensions noves i insospitades en la poesia escènica brossiana. El poeta sintonitzava amb el circ en allò essencial: la veritat nua i poderosa d’un espectacle «sense perruca». La seva connexió emotiva i conceptual amb les arts de la pista és d’una lògica inqüestionable i d’uns resultats tothora sorprenents. Basta llegir «amb unes ulleres sense vidres» els guions de Quiriquibú i Pantomima 94 publicats en aquest volum.
Poesia escènica V: Ser al món l’any 1953 aplega tres obres de Joan Brossa escrites aquell mateix any: La xarxa, El torrer i La jugada. Són textos que permeten entrar a fons en l’univers de l’autor per tal com, ja des dels títols, en plantegen alguns dels símbols, recursos i estructures recurrents. La xarxa és el parany de mites, paraules i contingències en què vivim atrapats tots els individus. Condiciona la nostra vida i ens pot abocar a un destí fatal. La torre és l’espai que empresona, però també aquell capaç de sobresortir per veure la vida des de l’alçada, prendre’n consciència i il·luminar els altres navegants de l’existència. Aquesta, als anys cinquanta com encara avui dia, consisteix en un seguit de jugades que els homes es fan els uns als altres per tal d’obtenir beneficis materials a qualsevol preu. Són tres obres, doncs, que donen visions tràgiques i desencantades de la condició humana indestriablement lligada a les circumstàncies històriques canviants. Però també contenen humor, crítica i esperança. La salvació pot trobar-se en l’amor passional que senten els protagonistes de La xarxa —que són els llegendaris Tristany i Isolda buidats de la seva aurèola mítica— o en el quotidià del matrimoni d’El torrer. Però, com apunta aquesta obra, es troba sobretot en el coneixement adquirit a través de l’experiència per mitjans que superen els estrictament racionalistes. A més, La xarxa i La jugada han esdevingut peces emblemàtiques de la història del teatre català. Les dues han estat representades amb més d’un muntatge. El de 1960 de La jugada obtingué un ampli i polèmic ressò. Per la seva banda, la primera representació de La xarxa el 1954 fou cabdal per al descobriment de l’actriu Julieta Serrano. Mentre que el muntatge que se’n va fer el 2005 a l’Espai Escènic Joan Brossa va suposar el gran llançament crític i públic de Sílvia Bel.
Poesia escènica IV: Els déus i els homes aplega dues de les grans obres de Joan Brossa: Or i sal (1959) i Calç i rajoles (1963), dos exemples amb trets temàtics i estilístics comuns, que permeten acostar-nos a un dels dramaturgs catalans més interessants del segle XX, tant pel missatge que ens vol transmetre com per la forma poètica en què ho fa. Un tret que agermana les dues peces és la presència dels déus i les seves històries, la qual cosa qüestiona, com és habitual en Brossa, el cristianisme i l’església catòlica alhora que demostra que la necessitat espiritual de la humanitat l’ha portada a la creació de mitologies que expliquin l’existència de l’univers i de l’home. D’altra banda, les dues, sense un fil conductor clar, ens fan pensar en l’essència de la humanitat mentre aparentment ens expliquen faules estranyes o ens fan somriure per la ingenuïtat dels personatges. Tot això acompanyat d’un llenguatge que ens atrau poèticament, com observà Joan Obiols en una crítica realitzada després de la polèmica estrena d'Or i sal l’any 1961.
A Calç i rajoles, de 1963, Brossa homenatja Ignasi Iglésias a partir de la darrera escena de Les garses, però introduint nous elements poètics i canviant radicalment algun parlament, de manera que l’obra adquireixi una nova intenció. Com ha dit Pere Gimferrer: «Es tracta d’un cas de insòlit dins la història del nostre teatre.»
En ambdues obres es parla de déus de procedència diferent. Inventats o de cultures reals, el missatge de Brossa és clar: les mitologies poden intentar explicar la nostra existència però no es poden convertir mai en creences imposades. Al capdavall, ningú no pot estar segur de tenir la veritat.
L’extraordinari impuls de Serafí Pitarra va contribuir decisivament a consolidar una tradició dramàtica en català que tingués vigor suficient per perviure cent cinquanta anys després. El 1864, l’èxit popular de l’estrena de la seva obra L’Esquella de la Torratxa marca un punt d’inflexió dins del teatre en català, que ràpidament sedueix un ampli teixit social i en qüestió de mesos multiplica la seva presència als escenaris, la qual cosa acabarà generant un substancial canvi de valors en el panorama escènic català, abans majoritàriament en castellà. Alhora, la publicació d’aquesta obra inauguraria la col·lecció dels Singlots poètics, en què Pitarra va reunir el gruix de la seva producció satírica, i que a la seva època va gaudir d’una extraordinària popularitat que dóna la mesura de la importància d’aquestes peces en la consolidació del català com a vehicle de cultura pública. En col·laboració amb el Teatre Nacional de Catalunya, hem volgut omplir un dels buits més importants en l’edició moderna dels nostres clàssics —no només teatrals— per tal que, acostant-nos a aquests textos fundacionals de la nostra cultura de masses, siguem capaços de comprendre millor tot allò que li devem al pare del teatre català.
La crisi de 1929 a Reus i comarca és un estudi sobre l’impacte de la gran depressió dels anys trenta al Baix Camp. En aquest llibre s’analitza la reculada demogràfica que experimentà la contrada, així com també la producció agrícola i la seva comercialització a partir del port de Tarragona, destacant la caiguda dels preus i la reducció de les exportacions. S’estudia també l’evolució del sector secundari, i les repercussions de la crisi en la industria del tèxtil. La fallida del banc de Reus tanca el cicle econòmic. Des del punt de vista social, es destaca el fenomen de l’atur, i el comportament de la inflació, preus i salaris d’aquells anys.
Del 26 d'abril al 4 de maig del 2012, a la sala d'actes del Centre de Lectura, es van desenvolupar en cinc sessions les Jornades d'Història de la Premsa: «Premsa i societat. Aspectes polítics, econòmics i socials», que van organitzar el Centre de Lectura i la Universitat Rovira i Virgili, amb la col·laboració de l'Institut Ramon Muntaner, l'Institut Municipal de Museus de Reus i la Biblioteca Central Xavier Amorós. Les jornades tenien com a objectiu, entre d’altres, donar a conèixer l'evolució de la premsa des dels seus inicis fins a l'actualitat determinar els diversos tipus de materials impresos en relació amb el sector social al qual anaven adreçats, valorar la influència dels governs en el desenvolupament de l’activitat informativa i, en definitiva, destacar la importància de la premsa com a element aglutinador de la societat, tant en moments de conflicte com de pau social. Al llarg d'aquests cinc dies es van poder escoltar les veus autoritzades del Dr. Carlos Martínez Shaw, acadèmic de la Reial Acadèmia de la Història i catedràtic d'Història Moderna de la UNED; del Dr. Luís J. Navarro Miralles, professor d'Història Moderna, emèrit, de la Universitat Rovira i Virgili; del Dr. Josep Fàbregas Roig, professor d'Història Moderna de la URV; de Marc Ferran Sans, director del Museu d’Art i Història de Reus i director del Centre d'Art Cal Massó de Reus; del Dr. Magí Sunyer Molné, professor de Literatura Catalana de la Universitat Rovira i Virgili; del Dr. Joan Maria Thomàs Andreu, professor d'Història Contemporània de la Universitat Rovira i Virgili; de Victòria Rodrigo Fuentes, bibliotecària de la Biblioteca Central Xavier Amorós, i de Joan Navais Icart, doctorand en Història Contemporània i secretari general del Centre de Lectura. Aquelles conferències ara veuen la llum en aquest recull que pretenem que serveixi per deixar constància de la importància de la premsa en les diverses etapes de la nostra història, fent referència a Europa, a Espanya, a Catalunya i, naturalment, també a Reus, ciutat que des de ben aviat va mostrar la seva inquietud per donar suport a la premsa escrita.
Què tenen en comú l’arquitecte Domènech i Montaner, el pintor Joaquim Mir, el fotògraf Agustí Centelles i el jazzman Lou Bennett?
Dels fanals de gas a les làmpades elèctriques
Aquest treball analitza el procés del naixement de l'enllumenat públic modern a la ciutat de Reus, que va estar, de manera exclusiva, en mans dels gas fins a l’inici del segle XX. Examina les infraestructures bàsiques de gas creades l’any 1854 per l'empresa Gas Reusense i el seu desenvolupament, i constata la preeminència del gas, durant el període 1855-1945, com l'energia que va donar llum a les nits de la ciutat. Es detalla el procés dual de convivència i de competència que, a partir del 1899, es va produir entre les energies del gas i l'electricitat per a la prestació del servei de l'enllumenat públic, i també s'analitzen els factors i les causes que hi van intervenir perquè la victòria de l'electricitat es retardés fins el 1943. A partir d'aquest moment, tal com va succeir en altres ciutats catalanes i espanyoles, l'enllumenat públic de gas va entrar en un procés de lenta agonia que el va conduir fins a la seva desaparició. L'any 1965, els fanals de gas de Reus van sucumbir de manera definitiva davant les làmpades elèctriques.
Fora de l’umbracle és un recull unitari de poemes que Joan Brossa deixà enllestit en vida però que romangué inèdit —segurament per les dificultats d’edició que trobà davant la gran quantitat de poemes visuals que conté.
Aquest poemari combina la poesia literària tradicional amb la poesia visual, i planteja reflexions sobre la naturalesa del signe lingüístic i la seva relació amb la realitat material, sobre el lloc de l’home en la història i sobre la societat del seu temps —especialment sobre els fets del maig de 1968, ja que el llibre fou escrit durant aquest any.
La publicació d’un inèdit de Joan Brossa és, sens dubte, tot un esdeveniment literari, i contribueix a la necessària i urgent edició de les obres que el poeta deixà inèdites per tal de propiciar un bon coneixement tant de la pràctica literària de Brossa com de les seves idees sobre la poesia i la societat. En aquest sentit, “Fora de l’umbracle” és una obra ideal per assolir aquests objectius. D’una banda, perquè fa pública una part desconeguda del corpus brossià; una part, a més, molt peculiar i significativa, ja que és el llibre de Brossa que inclou més poesia visual d’entre els que la combinen amb la poesia literària. D’altra banda, és un llibre que conté reflexions cabdals del poeta sobre el fet poètic, sobre la relació entre el signe lingüístic i el visual, i sobre la societat en crisi del maig de 1968. L’estudi introductori de l’especialista en l’obra de Brossa, Glòria Bordons, il·lumina, a partir d’aquesta obra inèdita, nous espais del conjunt de l’obra brossiana i apunta noves perspectives des de les quals encarar-s’hi.
L’edició d’aquest volum significa la reactivació de la col·leccó de clàssics catalans Biblioteca Catalana, amb la voluntat d’editar altres volums de l’obra poètica de Joan Brossa.
Sonets de l'Hort de Palmeres
Amb aquest darrera entrega poètica, Gaspar Jaén, el poeta de la terra del sud, el poeta jardiner dels versos i dels horts de palmeres, ens lliura un testament literari que tanca un cicle poètic que s’inicià fa més de tres dècades. Un llibre que és, i es diu, un testament. “Com es fa un testament?” es preguntava Vicent Andrés Estellés. Què és allò que es vol llegar? Qui en són els destinataris? Un testament entés com a inventari que alça acta d'uns béns atresorats per a uns lectors que en seran els marmessors. Uns béns inventariats amb voluntat de perdurar, rescatats per un jo concret, en un lloc i en un temps determinats. Quan el poeta d'Elx parla de fi de cicle, cal entendre-ho a la manera de Luis Cernuda: un poemari que clou i condensa tota una trajectòria poètica, nascut de la necessitat imperiosa de deixar un llegat que ha de transcendir l'existència del seu autor. Un testament llargament meditat, que és un retorn als orígens, com una art de la memòria que esdevé tota una art de viure i, també, de ben morir.
L'encontre dels seus dibuixos amb el surrealisme francès
L’artista surrealista Remedios Varo va nàixer a Anglès (1908-1963), a la comarca de la Selva, un dels entorns amb més històries de màgia natural i encanteris. Tot i que l’artista catalana va romandre poc temps en aquestes terres gironines, la influència d’aquest context és fonamental per a entendre el seu món. Aquest any, 2013, commemorem el 50è aniversari de la seua mort. El llibre, que és l’adaptació de la tesi doctoral d’Eva Cortès, tracta dels dibuixos surrealistes dels anys viscuts a París i dels primers de la seva vida a Mèxic D.F., on va viure exiliada des de 1942. Remedios Varo va participar en el grup surrealista francès d’André Breton, i la seva trajectòria s’enriqueix i culmina amb un estil propi on es creen harmonies musicals fantàstiques, equilibris impossibles a través de personatges i estranys elements mecànics inventats per a les seves pintures. L’autora, a través d’entrevistes, ha inclòs el parer de persones molt properes a Remedios Varo que la van conèixer i que han tingut un paper molt rellevant en la cultura mexicana: Ida Rodríguez Prampolini, Juliana Gonzàlez, Federico Àlvarez Arregui i Norah Horna. També han estat decisius els testimonis de la seva neboda, Beatriz Varo, i de l’historiador d’Anglès Emili Rams. Amb aquest estudi, Eva Cortès fa una important aportació que ajudarà a difondre el valor i la importància de l’obra de l’artista Remedios Varo, la qual es mereix un espai privilegiat en la història de l’art universal.
Poesia escènica III: mirades sobre l’amor i la vida (1956-1962) aplega quatre obres de l’anomenat teatre “literari” de Joan Brossa, quatre exemples de l’etapa de maduresa que permeten apropar-nos a la seva idea de l’amor i la vida. D’una manera o altra, a Aquí al bosc, El bell lloc, Olga sola i Cavall al fons l’amor hi és present. Les diferents generacions ens mostren diversos modes d’estimació: des de la noia que es busca a si mateixa per culpa d’un amor no correspost a l’afecte envers la persona amb qui s’ha compartit tota la vida o a l’amor inexpressable.
El que defineix millor, però, aquestes peces és el llenguatge poètic i la construcció dels diàlegs. La barreja de la força poètica metafòrica dels parlaments amb la quotidianitat que aclapara els personatges produeix un contrast incendiari. Cada intervenció és contestada amb frases que aparentment no hi tenen cap relació. No obstant això, cal buscar la connexió per vies que van més enllà de la lògica racional. Els arguments segueixen una narrativa que s’aparta de les lleis de causa-conseqüència i es mouen amb pautes habituals en el món poètic: la juxtaposició, la metàfora i el contrast.
Dins i fora del teatre, dins i fora del llenguatge, aquestes obres són tot un repte per a un espectador que Brossa mai no volia passiu. Per a ell escriure teatre de “text” era crear una realitat fictícia a fi de plantejar enigmes que desenvolupessin la capacitat interpretativa i crítica del receptor.
Strip-tease i teatre irregular (1966-1967) és un recull de cinquanta-sis peces curtes, la majoria de les quals pertanyen a un gènere inusual en el teatre culte, molt propi d’una època. En aquest sentit, cal recordar que durant el franquisme el strip-tease fou prohibit a l’estat espanyol i que el primer número que la televisió espanyola va emetre, un cop mort el dictador, fou de Brossa: l’anomenat “Strip-tease català” interpretat per Christa Leem al programa “Mirador” el 1977 (amb la corresponent estisorada de la censura).
Com digué el mateix Brossa, la idea li va venir després d’haver vist uns pocs espectacles d’aquest tipus a França i constatar-ne la monotonia i la manca d’originalitat. Segons Xavier Fàbregas: “En realitat, per a Joan Brossa, es tracta d’una nova modalitat de transformisme en el qual l’acte mateix de la transformació és efectuat a la vista de l’espectador”. De fet, a més dels strip-tease, el llibre incorpora tots els gèneres “accionals” (peces en les quals no hi ha gairebé diàleg i en què l’escriptura és totalment didascàlica) practicats per Brossa: transformisme, ballets, accions musicals o simplement “accions espectacle”, la qual cosa justifica la cua del títol (“i teatre irregular”).
Els strip-teases de Brossa es mostren summament treballats en tots els aspectes: contingut, plàstica, moviment, llenguatge poètic, etc. A partir d’un gènere vulgar, el poeta aprofità la convenció del despullament per mostrar que les coses no són el que semblen i que, amb imaginació i poesia, es poden transformar per fer pensar o interrogar l’espectador, produir-li un impacte visual o provocar-li una rialla.
Durant el mes de març de 2012 —any en què es commemorava, amb pocs dies de diferència, el 90è aniversari del seu naixement i el 40è de la seva mort— el Centre de Lectura de Reus va retre un homenatge al poeta i intel·lectual Gabriel Ferrater i Soler, nascut a Reus el 20 de maig de 1922. El volum recull les ponències fetes durant el seminari sobre la seva vida i obra.
La representació simbòlica que la música fa de la paraula assoleix la plenitud de la seva funció, quan el símbol sonor s’impregna de l’alè del seu arquetip, bo i escampant la seva energia arreu de la creació. El símbol imanta les emanacions de les meravelles de la Mvsica Cælestis a fi de suscitar en l’ésser la vibració del seu sensor més íntim i ocult. A l’Antiguitat, les Muses revelaven als seus aedes la naturalesa de les realitats sobrenaturals per guiar els homes pels camins de l’art i la Saviesa. El seu cant olímpic ressonà en la theoria de les esferes de la tradició pitagòrico-platònica i en la màgia del cant òrfic, fins que la seva inspiració cedí el pas a l’Esperit Sant en les fonts patrístiques de la sacralitat medieval i en el repertori dels humanistes del Renaixement, àvids d’una prisca theologia. El testimoniatge d’aquesta presència es féu també palès en els compositors del Romanticisme, els quals anhelaven retrobar el sentit profund de l’art…, de l’art que, com deia L. Cattiaux al segle xx, «consisteix a fer aparèixer el sobrenatural ocult en el natural.»