- Estàs aquí:
-
Inici
-
Llibres digitals
-
Estudis sobre Conflictes Socials
- Jaume
Jaume
L'ordinador i el cervell
Pròleg a l’edició catalana de David Jou
Pròleg a la segona edició americana de Paul i Patricia Chrchland
Traducció de Jordi Ainaud i Escudero
L’ordinador i el cervell, de J. von Neumann (1957), i Els ordinadors i la intel·ligència, d’A. M. Turing (1950), són el fruit de la saviesa que tots dos havien acumulat sobre els camins paral·lels de la neurociència i la informàtica. Es tracta de dues reflexions molt lúcides sobre la incipient informàtica de mitjan segle XX. Els dos textos són complementaris. Si bé hem de reconèixer que conceptes tan ambiciosos com cervellelectrònic iintel·ligència artificial —en què indubtablement es fonamenten les idees de Von Neumann i Turing— no han permès de crear enginys dotats d’intel·ligència artificial, tanmateix cal admetre que en altres aspectes la informàtica actual ha superat àmpliament les expectatives que fa cinquanta anys generaren les seves aportacions. Gràcies a ells, la potència de càlcul i de memòria dels ordinadors actuals pot començar a suplir les mancances del procés cognitiu humà.
Apologia d’un matemàtic & El paper de la matemàtica en les ciències i la societat
Semblança de G. H. Hardy per Charles P. Snow
Introducció a l’Apologia de G. H. Hardy per Josep Pla i Carrera
Traducció de Mònica Merín i Sales
L'aplicació utilitària desvirtua la puresa de la matemàtica? Hardy creia que sí. Von Neumann pensava que no. Confrontar l’opinió d’aquests dos grans matemàtics resulta d’allò més instructiu perquè, malgrat les diferències que els separen, tots dos coincideixen, sorprenentment, a dir-nos que la bellesa és el motor de la matemàtica. L’Apologia d’un matemàtic fou escrita per Hardy quan tenia seixanta anys i s’adonava, apesarat, que perdia irremissiblement la capacitat per a la matemàtica pura. Per això, llegida amb atenció, la seva apologia esdevé un escrit nostàlgic, d’una tristesa aclaparadora. És clar que és divertit i agut, i té una gran vivesa intel·lectual; és clar que conté encara la claredat cristal·lina i la sinceritat desarmant del seu autor; és clar que és el testament d’un artista creatiu, però és també un plany apassionat, estoicament suportat, per l’ensulsiada d’un ideal que fins llavors havia donat sentit a tota una vida de recerca matemàtica, exigent i honesta. Pocs escriptors han descrit tan lúcidament el seu capvespre intel·lectual.
Ciència, diners i política
Traducció de Josep Batalla i Josep Hereu
Aquest assaig relaciona la ciència amb la política i l’economia, la d’avui i la del passat, i intenta copsar la varietat de maneres com s’ha produït el saber al llarg del temps. Posa en relleu, doncs, els vincles complexos que uneixen el saber amb el funcionament de la societat i examina el canvi profund que vivim des de fa dues o tres dècades. Parteix de les transformacions de les ciències entre el segle XVI i el segle XIX, examina les noves interaccions que s’han establert entre la producció de sabers i les institucions socials i polítiques. Examina en especial l’activitat científica predominant entre els anys 1870 i 1970, un moment essencial de transformació que ens marca encara avui profundament. L’objectiu de l’assaig és elaborar una visió crítica del passat que permeti analitzar amb rigor els canvis que han tingut lloc recentment. Amb aquesta finalitat, ofereix una anàlisi rigorosa del nou equilibri que preval avui dia entre ciència oberta i ciència privada, i reflexiona sobre els reptes que la ciència planteja a les societats i als individus de l’inici del segle XXI.
El fantàstic. La ciutat del món
Introducció, traducció i notes a cura de Lola Badia
El Llibre de la disputa del clergue Pere i de Ramon, el fantàstic i el Llibre de la ciutat del món són dos diàlegs llatins en què Ramon Llull pren la paraula com a personatge de ficció. Quan els va redactar portava una cinquantena d’anys dedicat a l’empresa d’escriure llibres de tots els formats i d’obtenir mitjans per a la missió amb el fi de promoure l’amor i el servei del Déu veritable. Les dues peces pertanyen a la «nova» literatura lul·liana: l’autobiografia, la disputa, la personificació i l’al·legoria són instruments de la veritat, tan «serventes» de l’Art com la filosofia ho podia ser de la teologia per a Ramon i per a molts pensadors dels segles XIII i XIV. La forma dialògica produeix un discurs tens i incisiu i el fil dels raonaments busca la vivacitat, però un lector del nostre segle apreciarà sobretot que Ramon parli d’ell mateix, a mig camí entre l’apologia i l’autopropaganda. També tindrà ocasió d’admirar com Llull gestiona, amb les eines de combat dialèctic de l’Art i amb una austera saviesa retòrica, algunes al·lusions a motius de la tradició literària i de l’actualitat política i social.
Formes modernes de l’èpica (del segle XVI al segle XX)
En l’extens període comprès entre finals del segle XVI i començaments del segle XX, l’èpica no va deixar de ser conreada pels poetes catalans, encara que fos en altres llengües; i, a més, la seva influència es va estendre fins a modalitats literàries diferents, com ara la tragèdia, i a altres arts, com ara l’òpera. Fora de les obres de Verdaguer, però, el gènere encara compta amb escassa tradició d’estudi a casa nostra. Amb el volum Formes modernes de l’èpica (del segle XVI al segle XX), format per sis ponències a càrrec d’especialistes de diversos àmbits de la història cultural i literària catalana, l’Aula Carles Riba ha volgut impulsar la recerca sobre el conreu literari del gènere i també sobre les seves irradiacions al teatre i la música. Els treballs permeten al lector d’acostar-se a la producció d’autors com Joan Pujol, Bartomeu Tormo, Ramon Muns, Francesc Pelagi Briz, Àngel Guimerà, Joaquim Rubió i Ors, Víctor Balaguer, i compositors com Felip Pedrell i Enric Morera, entre altres, que il·lustren amb claredat la pervivència i l’evolució de l’èpica al llarg dels segles.
La imagen del judío en la España medieval
En paralelo a la progresiva quiebra del equilibrio convivencial entre las comunidades cristiana y judía, la Baja Edad Media desarrolla un repertorio iconográfico que, a la vez que vehículo de propaganda antijudía, no deja de constituir un reflejo del imaginario cristiano concerniente al judaísmo. Este libro aborda el estudio de esa iconografía a partir del análisis de la proyección en lo visual de una serie de motivos temáticos en torno a los cuales la Edad Media hispánica construyó la imagen del judaísmo en sus aspectos más negativos: la ceguera espiritual (personificada alegóricamente en la figura de Synagoga), la acusación de deicidio (integrada por las artes visuales, en coincidencia con el arte dramático, en los ciclos de la Pasión), la acusación relativa a la profanación de la hostia (con una interesante iconografía en el ámbito catalano-aragonés), la de crimen ritual (con uno de sus ejemplos más depurados en el caso del Santo Niño de La Guardia), o la imagen de los judíos como seguidores del Anticristo.
Agustí Pujol
La culminació de l'escultura renaixentista a Catalunya
Tret d’uns quants historiadors de l’art, no són gaires les persones que avui recorden l’Agustí Pujol i que són conscients de la transcendència que el seu art va tenir durant segles. De vegades sembla que la seva figura es difumini dia a dia, en comptes d’envigorir-se. Aquest llibre intenta demostrar que seria una pena que el sentíssim com un personatge poc rellevant del recorregut històric d’aquest país. O que no el tinguéssim ben present tot i ser un dels artistes més interessants en aquell paisatge d’artesans i un dels més moderns del seu temps. Va ser un autor molt especial i que es comportà sempre, sense excepció, com un escultor original i exigent; com un mestre dotat d’una inventiva innata i inesgotable, i d’una tècnica impecable que li van permetre transformar les creences que havia de servir en un món figuratiu personalíssim i artísticament intens i suggestiu.
Observadores
Estudiosos, aficionados y turistas dentro del cuadro
Tradicionalmente se ha prestado poco interés a esas figuras que, a veces, aparecen en las imágenes de monumentos o de museos. Tendemos a percibirlos como observadores circunstanciales –y, por lo tanto, prescindibles– de un motivo mucho más importante que es la obra de arte. Sin embargo, ellos hacen que ésta termine por ser lo que es, pues la idea de creación artística implica la idea de mirar, de despertar curiosidad y de experimentar placer. Son testigos de un comportamiento que rescata el objeto de la historia para insertarlo en el tiempo.Este libro analiza el protagonismo que tienen los eventuales observadores en las imágenes artísticas, al ser reproducidas en distintos soportes, y la conversión de la mirada en un tema de representación. Escrito en forma de ensayo, constituye, en el fondo, una advertencia sobre la propia forma de mirar de cada uno y un reconocimiento a las miradas de los demás.
Col·leccionistes, col·leccions i museus
Aquest llibre no vol ser una petita història del col•leccionisme i dels museus sinó un simple exercici de reflexió sobre alguns dels problemes i dels episodis singulars d’aquesta trajectòria, en què les valuoses iniciatives individuals han hagut de resoldre, sovint en precari, les mancances i indefinicions de les institucions polítiques.
La casa Busquets
Una història del moble i la decoració del modernisme al decó a Barcelona
En aquest llibre es traça, mitjançant la història del taller de mobiliari i decoració Busquets, una crònica de la construcció de la Barcelona interior, dels escenaris privats on transcorre la vida quotidiana, en una cronologia que va des de la seva fundació, l’any 1840, fins a l’Exposició Internacional de 1929. Una història de la producció d’un dels tallers més prolífics i representatius dels canvis en les demandes d’una clientela que evoluciona en les tendències del gust des de l’eclecticisme, passant pel modernisme, el noucentisme i arribant fins els anys vint amb el déco.