Mostrant articles per etiqueta: Religió
Confutatio errorum quorundam magistrorum
El poder en litigi entre l'Església i l'Imperi fou una de les qüestions més debatudes per la filosofia política medieval i la que més influència tingué en els segles posteriors. L'opuscle inèdit de Guiu Terrena, Refutació dels errors de certs mestres (1327), és, sens dubte, un testimoni destacat d'aquest conflicte. Arran d'una consulta del Papa Joan XXII, Guiu Terrena presentà una argumentació rigorosa a favor de la potestat papal, en contra de les pretensions imperials defensades per Marsili de Pàdua en el Defensor pacis. En elaborar els principis doctrinals sobre els quals es fonamentava la crítica curialista al Defensor pacis, Guiu Terrena en preparà la condemna papal. Amb una gran versatilitat intel·lectual, desembullà les qüestions històriques, lògiques, jurídiques i exegètiques latents en el conflicte. L'opuscle és una peça clau per a entendre el context històric de la confrontació de poders a l'edat mitjana.
¡Guerra a Dios! acompanyat de Dios
Els textos dels humanistes Joaquim Maria Bartrina i Francesc Sunyer Capdevila mostren una correspondència ideològica pel que fa a la defensa de la llibertat de pensament envers la dogmàtica teologal. Ambdues reflexions, que foren escrites en un context de resposta a posicionaments creacionistes, coincidideixen en la predominança del posicionament materialista i evolucionista a l’hora de reflexionar sobre la historicitat de les societats i de llurs formes polítiques. Els opuscles, acarats per primera vegada, són una conseqüència de l’emergència de posicionaments intel·lectuals-polítics (republicans) identificats amb la necessitat de democratitzar la cultura, amb la laïcitat, el racionalisme i l’aposta per la transformació social, en l’etapa de revolució democràtica que transcorre entre 1868 i 1873.
Sobreamor
Ausiàs March, Ibn Zaydûn, Ibn cArabî, Ramon Llull
El sobreamor —una forma d’amor present en Ramon Llull, Ausiàs March, Ibn Zaydûn i Ibn cArabî— designa un amor excessiu que, en comportar tant de sobresdolor, duu l’amant a allunyar-se de l’amat. Llavors, en la llunyania, l’amant experimenta un sentiment d’estranyesa tan nou que la ignorància que en resulta li esdevé penyora d’innocència.
En aquest assaig tocant al sobreamor Jad Hatem ens invita a reflexionar entorn de les seves grans preocupacions: com establir ponts de diàleg entre les diferents disciplines (fenomenologia de la religió, poesia i filosofia) i entre les diverses cultures (cristiana i islàmica, especialment). Amb aquest fi, confronta dos pensadors vigorosos, Ramon Llull i d’Ibn cArabî, amb dos poetes apassionats, Ausiàs March i Ibn Zaydûn. Si l’obra dels pensadors ens arriba en forma de dues imposants armades doctrinals, enmig de les quals la poesia hi té una posició més aviat modesta, l’obra dels poetes se’ns presenta en forma de dues altives caravel·les empeses pel vent indeturable de ritmes i rimes.
Traducció del text a càrrec d'Elena de la Cruz Vergari.
Tractatus brevis de modis distinctionum
Edició a cura de Celia López Alcalde i Josep Batalla. Introducció de Claus A. Andersen. Col·laboració de Robert D. Hughes
El Tractatus brevis de modis distinctionum —editat críticament per primera vegada— és un text filosòfic breu, atribuït de vegades a Antoni Andreu. Tanmateix, els editors que han treballat sobre els manuscrits que ens l'han transmès han establert que cal assignar-lo al teòleg i filòsof franciscà del segle XIV, Pere Tomàs. Aquest breu tractat, desenvolupant idees de Duns Escot i d'altres autors, exposa una teoria sobre els modes d'identitat i de distinció presents en la realitat. Els set modes de distinció que proposa exerciren una gran influència sobre els filòsofs de la baixa edat mitjana.
Pere Tomàs (1280-1340) fou un dels mestres més influents de l’estudi franciscà establert a Barcelona. Els seus escrits testimonien l’alt nivell que la filosofia i la teologia havien assolit a Catalunya durant la primera meitat del segle XIV. Probablement, no fou deixeble directe de Duns Escot, tanmateix, en fou un decidit seguidor fins al punt d’esdevenir un del màxims representants de l’escotisme incipient.
Disputa entre la fe i l'enteniment
Introducció, traducció i notes a cura de Josep Batalla i Alexander Fidora
La fe és només una adhesió emocional o és també una opció racional? Això és el que Ramon Llull es demana en la Disputatio fidei et intellectus, escrita a Montpeller l'any 1303. En un brillant diàleg literari, l'autor mallorquí posa en escena dues figures al·legòriques: la Fe, sempre cautelosa i circumspecta, i el seu germà l'Enteniment, molt més adelerat i agosarat. Tots dos, amb arguments i contra-arguments, debaten si els articles bàsics de la fe cristiana, és a saber, la Trinitat, l'encarnació, la creació a partir del no-res i la resurrecció dels cossos són demostrables per raons innegables (rationes necessariae). La resposta de Llull és afirmativa: la raó, entesa com a principi dinàmic, pot arribar a un coneixement estructural de la fe, que fins i tot abasta els seus misteris més pregons. La introducció situa en el seu context medieval el concepte no reduccionista que Llull té de la relació entre la fe i la raó, alhora que valora críticament el seu abast sistemàtic.
Quaestio de unitate universalis
Al llarg de tota la història de la filosofia occidental, des de Plató fins a Russell, l’estatut ontològic de l’universal ha estat una de les qüestions més debatudes. En temps de Vicent Ferrer, la mena de realitat que calia atorgar als termes generals no era sols una qüestió d’ordre metafísic i lògic: afectava igualment l’epistemologia, o sigui la teoria de la ciència, la filosofia natural i també la teologia. En la Qüestió sobre la unitat de l’universal, escrita a Lleida entre els anys 1370-1372, Vicent Ferrer elaborà la seva pròpia resposta al problema dels universals en la línia del realisme moderat de Tomás d’Aquino. L’argumentació, concisa i subtil, mostra que Vicent Ferrer excel·lia en el domini del discurs filosòfic del segle XIV. Les seves reflexions, redactades origi-nalment en llatí, foren traduïdes a l’hebreu a mitjan segle XV.
El fantàstic. La ciutat del món
Introducció, traducció i notes a cura de Lola Badia
El Llibre de la disputa del clergue Pere i de Ramon, el fantàstic i el Llibre de la ciutat del món són dos diàlegs llatins en què Ramon Llull pren la paraula com a personatge de ficció. Quan els va redactar portava una cinquantena d’anys dedicat a l’empresa d’escriure llibres de tots els formats i d’obtenir mitjans per a la missió amb el fi de promoure l’amor i el servei del Déu veritable. Les dues peces pertanyen a la «nova» literatura lul·liana: l’autobiografia, la disputa, la personificació i l’al·legoria són instruments de la veritat, tan «serventes» de l’Art com la filosofia ho podia ser de la teologia per a Ramon i per a molts pensadors dels segles XIII i XIV. La forma dialògica produeix un discurs tens i incisiu i el fil dels raonaments busca la vivacitat, però un lector del nostre segle apreciarà sobretot que Ramon parli d’ell mateix, a mig camí entre l’apologia i l’autopropaganda. També tindrà ocasió d’admirar com Llull gestiona, amb les eines de combat dialèctic de l’Art i amb una austera saviesa retòrica, algunes al·lusions a motius de la tradició literària i de l’actualitat política i social.
Las lenguas del espíritu
El contenido de este libro se inscribe en un proyecto de investigación más amplio sobre los llamados «movimientos religiosos carismáticos y extáticos». En primer lugar se presenta el arraigo y desarrollo de la tradición protestante en América Latina y particularmente en México, examinando su diversidad y sus variantes internas en el contexto de los procesos de cambio religioso vividos por este país en las últimas décadas. Posteriormente, se presentan los principios teológicos y de experiencia espiritual del pentecostalismo. En su parte final, el libro propone una síntesis comparativa integrando estos tres ejes principales, con el objetivo de avanzar en la comprensión e interpretación de los rasgos estructurales y funcionales que parecen compartir los movimientos de perfil carismático y extático. La reflexión teórica reincide tanto en la dimensión personal y subjetiva de los fieles como en la comunitaria e institucional, ambas estrechamente vinculadas al profundizar en las dinámicas internas de estos movimientos religiosos.
Compra el llibre en format electrònic