Patrimoni Literari (8)
La col·lecció està especialitzada en patrimoni literari, entès en un sentit ampli, que comprèn tant l’obra literària com tot allò que hi està relacionat, des de l’escriptor i les circumstàncies de la creació fins a la transmissió dels textos i la gestió. Es proposa contribuir a eixamplar les plataformes de difusió dels estudis que en aquest camp es generen i preveu la incorporació al seu catàleg d’estudis generals de literatura i de teoria literària, no necessàriament centrats en l’univers lingüístic català. La col·lecció compta amb el recolzament de la Càtedra Josep Anton Baixeras de Patrimoni Literari Català i del Grup de Recerca Identitats en la Literatura Catalana.
El lèxic de l'obra dramàtica de Joan Puig i Ferreter
Aquest llibre mostra el resultat de l’estudi del lèxic de les 23 obres dramàtiques que conformen el corpus teatral total de Joan Puig i Ferreter (1882-1956), i es basa en un treball anterior d’anàlisi de la llengua dramàtica de l’autor. L’estudi té interès per ell mateix per la figura singular i rellevant de l’escriptor, però també perquè explora una època cabdal en la història de la llengua catalana: és el període en el qual es va anar forjant el model d’estàndard literari contemporani, un model que no tots els autors sentien que tenien a l’abast. En aquest context Puig i Ferreter, com altres autors, va tenir les seves dificultats, que mai no va amagar. Aquesta obra, basant-se en un buidatge sistemàtic, vol escatir com i quan Puig i Ferreter s’acomoda a aquest estàndard literari per al qual, com ell mateix ens confessa, creia que no tenia prou formació. El volum recull algunes de les llistes corresponents al vocabulari de les obres teatrals de l’autor, i ofereix l’anàlisi i caracterització d’aquest vocabulari.
Exili, memòria i classe obrera
Aquest volum posa llum a la trajectòria vital, professional i literària de l’escriptor Vicenç Riera Llorca (1903-1991) des d’òptiques interconnectades, atesa la seva adscripció estètica i la proposta d’un cicle novel·lístic amb tints de realitat i de rerefons històric. Fou escriptor, periodista, traductor i polític, motiu pel qual s’exiliaria al 1939. Des de la seva ocupació a l’ambaixada del Regne Unit a Mèxic, compaginà l’acció cultural i la del novel·lista que es desvelaria anys després. Aquesta proposta inicia la represa del coneixement de l’autor, que desenvolupà un paper clau a la literatura catalana de l’exili, bé fora del país, bé al retorn, perquè Riera Llorca forma part d’un patrimoni literari exiliat que cal reivindicar.
Més...
Joaquim Rubió i Ors és un poeta molt present a les històries de la literatura catalana per la seva poesia, que representa una renovació cabdal a la primera meitat del segle xıx, és totalment desconeguda fora dels cercles acadèmics i erudits, havent gaudit d’una popularitat insòlita que després li ha estat negada fins a caure en l’oblit més absolut. Aquest llibre representa el primer estudi biogràfic a fons del poeta i la primera edició completa de la seva poesia en català des de la seva mort.
Descarrega el volum II: Textos de l'edició crítica de Lo gaiter del Llobregat
Domènec Guansé i el periodisme (1918-1936)
La posteritat de l’escriptor Domènec Guansé i Salesas és deguda sobretot a la seva activitat crítica. Tanmateix, conreà de manera assídua el periodisme polític i d’actualitat des dels inicis de la seva trajectòria fins a la fi de la guerra civil espanyola. La present monografia estudia una part molt important d’aquesta faceta, la que se situa entre 1918 i 1936.
Seguint un criteri cronològic, es ressegueix la producció en premsa de Guansé conreada a Tarragona i a Barcelona. En paral·lel a la dedicació literària, l’autor bastí un corpus periodístic sòlid i coherent que permet traçar-ne una imatge precisa pel que fa a l’evolució ideològica, i ho feu des de tribunes molt rellevants: el diari Tarragona, abans de la dictadura de Primo de Rivera, La Nau, des de 1927, o La Rambla, ja als anys trenta.
L’articulisme analitzat en aquest llibre, a banda d’il·lustrar el tremp estilístic de la ploma guanseniana, exhibeix un ventall temàtic revelador de la pluralitat d’interessos de l’autor. Les seccions que mena Guansé a les plataformes esmentades tracten aspectes com la lluita contra les actituds retrògrades, el foment del progressisme entre la ciutadania o l’aposta per la cultura com a eix de la vida social, així com també un compromís creixent amb les posicions polítiques republicanes i catalanistes. Tot plegat amb un objectiu definit i persistent: la modernització de la societat en uns anys fonamentals de la història del país.
La Barcelona del tombant del segle XIX al XX creixia emmirallant-se en les altres capitals europees. A remolc de la febre modernitzadora, i amb el desig d’esdevenir el model de metròpolis moderna de la burgesia, la ciutat absorbí totes les novetats que venien del continent europeu, entre les quals també les del camp de l’alimentació. Els canvis en la manera de menjar i beure de la nova Barcelona es van veure reflectits en el teatre, atès que els autors dramàtics coetanis recolliren totes aquestes innovacions i les van consignar en els seus textos. En aquest aspecte, la figura de Santiago Rusiñol excel·leix sobre els altres en la representació de la realitat barcelonina més enllà dels escenaris amb obres com L’Escudellòmetro (1905), La «merienda» fraternal (1907), El triomf de la carn (1912) i Souper-Tango (1918). Per mitjà d’un triangle que té la modernitat, la cuina i el teatre com a vèrtexs, doncs, podrem comprovar l’evolució del gust d’una ciutat que al llarg de trenta anys, des del 1888 fins al 1919, va rebre amb els braços oberts totes les novetats alimentàries del continent europeu i d’ultramar i va modificar la seva fesomia en pro del progrés per convertir-se en la metròpolis moderna del tombant de segle.
Amb La revista Joventut: literatura, modernitat i eclecticisme posem a l’abast del lector un estudi de conjunt de la creació i de la crítica literàries desenvolupades pel setmanari i l’editorial, amb l’objectiu de definir clarament quines aportacions concretes ofereix aquesta plataforma cultural en la conjuntura de la segona etapa del modernisme, i així bandejar definitivament aquells materials divulgatius i erudits que fins al moment n’han ofert una lectura parcial o esbiaixada.
La literatura popular, entesa en el sentit que en anglès es dóna al terme «folk literature», representa com a mínim la meitat de la literatura que es produeix en una cultura. Tanmateix, sovint no som prou conscients de la importància que té ni de l’espai que ocupa en les nostres vides. El present llibre pren com a objecte d’estudi aquesta branca del folklore, que es coneix també amb les denominacions de literatura tradicional, literatura oral, literatura oral popular i etnopoètica, depenent de la tradició seguida al llarg de la història d’aquests estudis. Més concretament, el llibre se centra en l’estudi de la història de la literatura popular catalana i té per objectiu explicar la importància que ha tingut en el passat i encara té avui dia aquesta branca del saber en tots els territoris de parla catalana: Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià, el Carxe, la Franja d’Aragó, Andorra, la Catalunya del Nord i l’Alguer. El llibre és una obra col·lectiva en la qual hi han participat setze investigadors de diverses universitats i centres de recerca. En el marc d’aquesta col·laboració, s’han estudiat els autors, les obres, les institucions i els projectes que han contribuït de manera decisiva al desenvolupament de la literatura popular en cadascun d’aquests territoris des dels inicis del sorgiment del folklore com a ciència, a mitjans del segle XIX, fins a l’actualitat.
Conceptualització i anàlisi comparativa dels models català i anglès
El patrimoni literari pot esdevenir una «eina» on sentir-nos identificats com a societat, al mateix temps que pot convertir-se en un element diferenciador amb capacitat de posicionar-se i esdevenir agent socioeconòmic. Perquè això succeeixi cal que abandoni la seva posició perifèrica i se’n professionalitzi la gestió. Precisament l’objectiu d’aquesta publicació és evidenciar la importància de la gestió del patrimoni literari perquè es (re)conegui com a propi al si d’una societat i sobrevisqui al pas del temps reconeixent-li i reivindicant-ne la importància en termes identitaris, de cohesió social i econòmics, com a motor de desenvolupament.
Per aconseguir-ho es comença investigant sobre el concepte de patrimoni literari, entès com a (poli)sistema, per després conceptualitzar-ne la gestió. Seguidament, es fa una aproximació, amb voluntat comparativa, a l’estat de la qüestió de la gestió a Catalunya i a Anglaterra, per acabar creant un model de valoració de la gestió del patrimoni literari. Finalment, s’exposen les conclusions pertinents amb la voluntat de posicionar el patrimoni literari en la centralitat del sistema cultural català.