- Estàs aquí:
-
Inici
-
Llibres digitals
- Estudis sobre Conflictes Socials
Introducció de Xavier Roqué
Traducció de Berta Aymerich i Josep Batalla
El llibre aplega tres textos fonamentals per a la història de la ciència: Pierre Curie, una sòbria biografia; Estimat Pierre, a qui mai més no tornaré a veure, un commovedor diari íntim; Quaderns de laboratori, un extraordinari document històric. Al llarg de tot un any, Marie Curie, trasbalsada per la tràgica mort del seu marit Pierre, escriví un diari en què amb continguda desesperança s’afigurava obsessivament el seu marit desaparegut per sempre. Al cap d’uns anys, amb commovedora senzillesa la mateixa Marie Curie redactà una breu biografia del seu marit, on se’ns fan paleses l’honestedat i la tenacitat amb què tots dos, en condicions no gens favorables, feren recerques que resultaren decisives per al coneixement de la radioactivitat. La filla gran del matrimoni Curie, Irène Joliot-Curie, preparà per a la publicació els quaderns de laboratori en què, durant un quant temps, els seus pares anaren enregistrant dia rere dia els èxits i els fracassos de llur treball experimental.
Presentació de Narcís Selles
Pròleg de Giulio Carlo Argan
Selecció d'il·lustracions de Jordi Carbonell
Art i societat és un assaig innovador —sens dubte un dels assaigs més originals i consistents escrits mai en català— que, tot i haver estat escrit fa més de quaranta anys, no ha perdut gens d’actualitat. Amb una extraordinària vivacitat, Alexandre Cirici ens fa veure de manera clara i amena les diverses implicacions socials que tenen els fenòmens artístics. Articula el seu discurs entorn de les grans motivacions que impulsen els homes a produir la mena d’obres que anomenem artístiques. Amb aquesta finalitat, ens fa considerar qui són els agents que produeixen les obres d’art, per a qui les fan, quines tècniques utilitzen, quins resultats assoleixen i quin significat els atribueix la societat en què es realitza tot el procés de producció artística.
Traducció, introducció i notes de Josep Batalla
Il·lustracions de Joan Vizcarra
Els Caràcters són descripcions seques però agradoses de comportaments humans que ens fan estranyesa; no són insòlits però sí, segurament, reprovables. Teofrast s’adonà que un bon nombre dels seus contemporanis no feien allò que tothom creia que calia fer i descriví aquests comportaments insolents amb un somriure compassiu. Tanmateix, la innegable bonhomia amb què són escrits els Caràcters encobreix un profund pessimisme. Teofrast concep l’ésser humà com un animal que només en la seva infantesa pot ésser ensinistrat a conviure de manera convenient. De grans, tots plegats som com som i res no indica que ningú ens pugui fer canviar.
Pròleg a l’edició catalana de David Jou
Pròleg a la segona edició americana de Paul i Patricia Chrchland
Traducció de Jordi Ainaud i Escudero
L’ordinador i el cervell, de J. von Neumann (1957), i Els ordinadors i la intel·ligència, d’A. M. Turing (1950), són el fruit de la saviesa que tots dos havien acumulat sobre els camins paral·lels de la neurociència i la informàtica. Es tracta de dues reflexions molt lúcides sobre la incipient informàtica de mitjan segle XX. Els dos textos són complementaris. Si bé hem de reconèixer que conceptes tan ambiciosos com cervellelectrònic iintel·ligència artificial —en què indubtablement es fonamenten les idees de Von Neumann i Turing— no han permès de crear enginys dotats d’intel·ligència artificial, tanmateix cal admetre que en altres aspectes la informàtica actual ha superat àmpliament les expectatives que fa cinquanta anys generaren les seves aportacions. Gràcies a ells, la potència de càlcul i de memòria dels ordinadors actuals pot començar a suplir les mancances del procés cognitiu humà.
Semblança de G. H. Hardy per Charles P. Snow
Introducció a l’Apologia de G. H. Hardy per Josep Pla i Carrera
Traducció de Mònica Merín i Sales
L'aplicació utilitària desvirtua la puresa de la matemàtica? Hardy creia que sí. Von Neumann pensava que no. Confrontar l’opinió d’aquests dos grans matemàtics resulta d’allò més instructiu perquè, malgrat les diferències que els separen, tots dos coincideixen, sorprenentment, a dir-nos que la bellesa és el motor de la matemàtica. L’Apologia d’un matemàtic fou escrita per Hardy quan tenia seixanta anys i s’adonava, apesarat, que perdia irremissiblement la capacitat per a la matemàtica pura. Per això, llegida amb atenció, la seva apologia esdevé un escrit nostàlgic, d’una tristesa aclaparadora. És clar que és divertit i agut, i té una gran vivesa intel·lectual; és clar que conté encara la claredat cristal·lina i la sinceritat desarmant del seu autor; és clar que és el testament d’un artista creatiu, però és també un plany apassionat, estoicament suportat, per l’ensulsiada d’un ideal que fins llavors havia donat sentit a tota una vida de recerca matemàtica, exigent i honesta. Pocs escriptors han descrit tan lúcidament el seu capvespre intel·lectual.
Traducció de Josep Batalla i Josep Hereu
Aquest assaig relaciona la ciència amb la política i l’economia, la d’avui i la del passat, i intenta copsar la varietat de maneres com s’ha produït el saber al llarg del temps. Posa en relleu, doncs, els vincles complexos que uneixen el saber amb el funcionament de la societat i examina el canvi profund que vivim des de fa dues o tres dècades. Parteix de les transformacions de les ciències entre el segle XVI i el segle XIX, examina les noves interaccions que s’han establert entre la producció de sabers i les institucions socials i polítiques. Examina en especial l’activitat científica predominant entre els anys 1870 i 1970, un moment essencial de transformació que ens marca encara avui profundament. L’objectiu de l’assaig és elaborar una visió crítica del passat que permeti analitzar amb rigor els canvis que han tingut lloc recentment. Amb aquesta finalitat, ofereix una anàlisi rigorosa del nou equilibri que preval avui dia entre ciència oberta i ciència privada, i reflexiona sobre els reptes que la ciència planteja a les societats i als individus de l’inici del segle XXI.
Introducció, traducció i notes a cura de Lola Badia
El Llibre de la disputa del clergue Pere i de Ramon, el fantàstic i el Llibre de la ciutat del món són dos diàlegs llatins en què Ramon Llull pren la paraula com a personatge de ficció. Quan els va redactar portava una cinquantena d’anys dedicat a l’empresa d’escriure llibres de tots els formats i d’obtenir mitjans per a la missió amb el fi de promoure l’amor i el servei del Déu veritable. Les dues peces pertanyen a la «nova» literatura lul·liana: l’autobiografia, la disputa, la personificació i l’al·legoria són instruments de la veritat, tan «serventes» de l’Art com la filosofia ho podia ser de la teologia per a Ramon i per a molts pensadors dels segles XIII i XIV. La forma dialògica produeix un discurs tens i incisiu i el fil dels raonaments busca la vivacitat, però un lector del nostre segle apreciarà sobretot que Ramon parli d’ell mateix, a mig camí entre l’apologia i l’autopropaganda. També tindrà ocasió d’admirar com Llull gestiona, amb les eines de combat dialèctic de l’Art i amb una austera saviesa retòrica, algunes al·lusions a motius de la tradició literària i de l’actualitat política i social.
En l’extens període comprès entre finals del segle XVI i començaments del segle XX, l’èpica no va deixar de ser conreada pels poetes catalans, encara que fos en altres llengües; i, a més, la seva influència es va estendre fins a modalitats literàries diferents, com ara la tragèdia, i a altres arts, com ara l’òpera. Fora de les obres de Verdaguer, però, el gènere encara compta amb escassa tradició d’estudi a casa nostra. Amb el volum Formes modernes de l’èpica (del segle XVI al segle XX), format per sis ponències a càrrec d’especialistes de diversos àmbits de la història cultural i literària catalana, l’Aula Carles Riba ha volgut impulsar la recerca sobre el conreu literari del gènere i també sobre les seves irradiacions al teatre i la música. Els treballs permeten al lector d’acostar-se a la producció d’autors com Joan Pujol, Bartomeu Tormo, Ramon Muns, Francesc Pelagi Briz, Àngel Guimerà, Joaquim Rubió i Ors, Víctor Balaguer, i compositors com Felip Pedrell i Enric Morera, entre altres, que il·lustren amb claredat la pervivència i l’evolució de l’èpica al llarg dels segles.
En paralelo a la progresiva quiebra del equilibrio convivencial entre las comunidades cristiana y judía, la Baja Edad Media desarrolla un repertorio iconográfico que, a la vez que vehículo de propaganda antijudía, no deja de constituir un reflejo del imaginario cristiano concerniente al judaísmo. Este libro aborda el estudio de esa iconografía a partir del análisis de la proyección en lo visual de una serie de motivos temáticos en torno a los cuales la Edad Media hispánica construyó la imagen del judaísmo en sus aspectos más negativos: la ceguera espiritual (personificada alegóricamente en la figura de Synagoga), la acusación de deicidio (integrada por las artes visuales, en coincidencia con el arte dramático, en los ciclos de la Pasión), la acusación relativa a la profanación de la hostia (con una interesante iconografía en el ámbito catalano-aragonés), la de crimen ritual (con uno de sus ejemplos más depurados en el caso del Santo Niño de La Guardia), o la imagen de los judíos como seguidores del Anticristo.
La culminació de l'escultura renaixentista a Catalunya
Tret d’uns quants historiadors de l’art, no són gaires les persones que avui recorden l’Agustí Pujol i que són conscients de la transcendència que el seu art va tenir durant segles. De vegades sembla que la seva figura es difumini dia a dia, en comptes d’envigorir-se. Aquest llibre intenta demostrar que seria una pena que el sentíssim com un personatge poc rellevant del recorregut històric d’aquest país. O que no el tinguéssim ben present tot i ser un dels artistes més interessants en aquell paisatge d’artesans i un dels més moderns del seu temps. Va ser un autor molt especial i que es comportà sempre, sense excepció, com un escultor original i exigent; com un mestre dotat d’una inventiva innata i inesgotable, i d’una tècnica impecable que li van permetre transformar les creences que havia de servir en un món figuratiu personalíssim i artísticament intens i suggestiu.
Més...
Estudiosos, aficionados y turistas dentro del cuadro
Tradicionalmente se ha prestado poco interés a esas figuras que, a veces, aparecen en las imágenes de monumentos o de museos. Tendemos a percibirlos como observadores circunstanciales –y, por lo tanto, prescindibles– de un motivo mucho más importante que es la obra de arte. Sin embargo, ellos hacen que ésta termine por ser lo que es, pues la idea de creación artística implica la idea de mirar, de despertar curiosidad y de experimentar placer. Son testigos de un comportamiento que rescata el objeto de la historia para insertarlo en el tiempo.Este libro analiza el protagonismo que tienen los eventuales observadores en las imágenes artísticas, al ser reproducidas en distintos soportes, y la conversión de la mirada en un tema de representación. Escrito en forma de ensayo, constituye, en el fondo, una advertencia sobre la propia forma de mirar de cada uno y un reconocimiento a las miradas de los demás.
Aquest llibre no vol ser una petita història del col•leccionisme i dels museus sinó un simple exercici de reflexió sobre alguns dels problemes i dels episodis singulars d’aquesta trajectòria, en què les valuoses iniciatives individuals han hagut de resoldre, sovint en precari, les mancances i indefinicions de les institucions polítiques.
Una història del moble i la decoració del modernisme al decó a Barcelona
En aquest llibre es traça, mitjançant la història del taller de mobiliari i decoració Busquets, una crònica de la construcció de la Barcelona interior, dels escenaris privats on transcorre la vida quotidiana, en una cronologia que va des de la seva fundació, l’any 1840, fins a l’Exposició Internacional de 1929. Una història de la producció d’un dels tallers més prolífics i representatius dels canvis en les demandes d’una clientela que evoluciona en les tendències del gust des de l’eclecticisme, passant pel modernisme, el noucentisme i arribant fins els anys vint amb el déco.
Aquest llibre tracta de la pintura sobre taula del gòtic lineal català, tant la realitzada per als comtats catalans integrats a la Corona d’Aragó com per als comtats pertanyents a l’anomenat Regne de Mallorca, del qual formaven part la Cerdanya, el Conflent, el Roselló i altres comtats de la zona nord de la Catalunya medieval, a més a més de l’Illa de Mallorca. És el primer cop que es realitza un estudi global de les pintures de la primera meitat del segle XIV.